dijous, 16 de desembre de 2010

Volta a Lanzarote en BTT (247 km). Part I: Etapes I, II i III (15/16/17-10-2010)

  • Participants: Raül, Albert, Jordi
  • Temps total: 6 dies: 5 per fer la Ruta 9 més una excursió addicional al centre de l'illa.
  • Grau de Dificultat: Molt alt. 247 km, 3500 m de desnivell positiu acumulat
  • Material: Bicicletes de Muntanya i el mínim equipatge.


Entre els passats dies 15 i 20 d'octubre (del 2010), el Raül del Fartet, l'Albert de la Filo i un servidor ens vam aventurar a voltar l'illa de Lanzarote en BTT.
Després d'algunes setmanes d'entrenaments per preparar la sortida, alguns vam arribar millor que d'altres. Però crec no equivocar-me afirmant que pels tres va resultar una experiència d'una duresa remarcable. Ja no tant per l'aspecte físic, si no pel desgast psicològic que representa avançar pels difícils terrenys de l'illa, que obliguen a baixar de la bicicleta en nombroses ocasions, ja sigui per les pedres, els forts pendents, la sorra i/o grava del sòl o el terreny descompost.
Si es vol mantenir els dos peus sobre els pedals a tota costa, cal estar disposat a acceptar cristianament un nombre considerable de caigudes sobre un llit de pedres no precisament erosionades.
Això sí, els paisatges són espectaculars, res comparable al que podem veure a casa nostra: volcans i cràters immensos, mars de lava negra que sembla encara calenta, penya-segats abismals i horitzons interminables. Tot adornat per una terra erma on les hi hagi, a mig camí entre el desert saharià i un to negre-incendi, però on, tot i així, la gent s'esmerça per fer-la produir.

Panoràmica de La Graciosa des del Mirador del Río

Tot seguit. i esperant que el Raül faci el pertinent article al seu bloc, us fem cinc cèntims de les tres primeres etapes.

Etapa #1. Dia 15 d'octubre. Puerto del Carmen - Órzola (69.5 km - 528m de desnivell positiu acumulat)
La cosa comença suau, amb un recorregut pels passeigs marítims de diverses poblacions que es van enllaçant l'un amb l'altre, i que inclou la capital, Arrecife. Sortint de la turística Costa Teguise, on parem a fer un English Breakfast, agafem les primeres pistes de terra que ja ens posen al tanto de què anirà la cosa: camins amb una terra a voltes molt sorrenca i coberts per un llit no gaire dens de pedres volcàniques de diferents mides, segurament caigudes del cel a causa de les explosions del volcans que veiem no gaire lluny nostre.



a) Vista d'Arrecife. b) Salines a Los Cocoteros
El Raül enmig del complicat terreny de la costa Est
La ruta de vegades va resseguint la costa, mentre que d'altres fa incursions cap a l'interior de l'illa, com a Guatiza. Dinem impressionantment bé en un restaurant d'Arrieta (gràcies, Bea, per la info) i seguim recorrent la costa per un pedregal que realment requereix tota la nostra atenció. Tant és així que, fins que no punxo una roda, no ens n'adonem que ja fa estona que ens hem passat un desviament que ens havia de portar cap a la carretera que va cap als Jameos del Agua i La Cueva de los Verdes. Mentre fem la reparació, el Raül explora el terreny: resulta que ja som a prop dels Jameos aquests, i decidim arribar-nos-hi seguint el camí. Total que hi hi arribem pel darrera.
Fem una volta per fora, però no hem vingut a fer aquest tipus de turisme, això queda per una altra ocasió. Anem cap a los Verdes, però la història és la mateixa... cap a Órzola per carretera. Órzola resulta ser un petit poble de pescadors, on sembla haver-hi poca activitat, i des d'on l'endemà agafarem el ferri que ens porta a l'illa de la Graciosa.


a) Impressionat el dinar a Arrieta. b) L'Albert i el Raül en un complicat procés de digestió

Track GPS de la 1a Etapa

Etapa #2. Dia 16 d'octubre. Illa de la Graciosa
L'endemà en alcem i anem cap al port. De ferris n'hi ha un cada hora, però hi hem arribat massa aviat. Decidim anar a explorar l'impressionant penya-segat que queda just al costat de Órzola. Trobem un corriol que en permet fer-ne un tros, però aviat queda mort i no podem continuar. Tornem a agafar el ferri.

a) Penya-segat de la Punta Fariones. b) El Raül a dalt de la Montanya Bermeja, a la Graciosa.
La Graciosa és una illa petita on, pràcticament només hi ha un poble, Caleta de Sebo, de carrers sense asfaltar, i on tot és sorrenc i amb un característic aire de spaghetti western. La cosa apunta a que serà un dia bastant relaxat. Per anar a qualsevol banda de l'illa cal anar sempre cap al seu centre "geomètric", des d'on un encreuament múltiple de camins et permet triar cap a on vols anar. Al matí visitem el nord, ens banyem a la platja Lambra i visitem Pedro Barba. Els camins son de sorra on el pas de tot-terrenys hi ha fet unes ondulacions realment molestes per pedalar: les mans et vibren moltíssim i els canells acaben fet pols. Tornem a Caleta de Sebo per dinar: l'entaulada torna a ser memorable, encara que aquest cop un pèl més cara. Dinem amb el Sergi, un noi de la Bisbal que fa la mateixa ruta, en la seva versió organitzada per Pedales de Lava, i que ens anirem trobant al llarg dels dies.

A punt de banyar-nos a la Playa Lampra (La Graciosa)
Per la tarda visitem la zona sud-oest (SW) amb una mar una mica més embravida i amb final al penya-segat de la Montaña Amarilla. Tornem per agafar l'últim ferri i... a veure el Barça en un bar d'Órzola.



a) En direcció al Sud-Oest de la Graciosa. b) Penya-segat de la Montaña Amarilla

Track GPS de la 2a Etapa

Etapa #3. Dia 17 d'octubre. Órzola - Caleta de Famara
Sabem que avui serà, probablement, el dia més dur de tots. Els kilòmetres són el de menys, però el continu pujar i baixar de l'etapa representa l'autèntica dificultat. Així doncs decidim començar ben aviat.

a) Sortida del sol a Órzola. b) Caçador esperant pacientment al Lomo Blanco (Órzola)
La cosa comença no gaire clara. La ruta del GPS ens encara cap a un barranc que resulta ser impracticable. Al cap de poc decidim sortir cap a la carretera, però... no, no... la ruta va pel barranc!! De seguida pugem i ens trobem que la muntanya, un diumenge, està completament presa pels caçadors. I mira que ens pensàvem que en aquesta illa no hi havia ni un animal. Cacen conills i diria que ho fan amb fura. La fura no la veiem, però tot un regiment d'homes acompanyats per més nombrosos gossos esperen armat amb bastons a que els conills surtin dels seus caus. Realment pintoresc.
El camí, amb fortes pujades, és realment un bon escalfament i ben aviat ens porta al poble de Ye, i des d'allí cap al Mirador del Río. Impressionants les vistes sobre la Graciosa i el golf de Famara. Avui, paissatgísticament la cosa està sent sublim.

a) Vistes al Risco de Famara i La Graciosa. b) "I'm the king of the world" des del penya-segat de Máguez
Baixem per carretera i fem cap a Guinate, des d'on ascendim per dintre un volcà per acabar just al llindar del penya-segat. Realment espectacular al nivell de vistes. Allí ens agafa en Sergi, que havia sortit més tard perquè havia fet nit a la Graciosa, i se'ns acopla. Continuem cap a l'oasi de Máguez i Haría, on fem una petita parada per agafar forces, i d'allí cap a Teguise fent fortes pujades i les primeres baixades BTT en condicions. Fins llavors no hem tingut la sensació de que la ruta fos quelcom preparat per la pràctica de la BTT. Precisament quan les forces justegen aconseguim arribar a Teguise, on hi ha un espectacular mercat que inunda de parades i de gent tots els carrers del poble. Mala sort, perquè just quan hi arribem, el mercat tanca la barraca.

a) El Raül comenta la jugada amb el Sergi. b) Platges de Famara. c) El Trio Calavera

Mengem a Teguise i després de dinar tot és un regal. Una baixada fàcil fins a Famara, on anem directament a la platja i hi passem la tarda banyant-nos i fent el calamar. Després només ens queda arribar a Costa Teguise on tenim l'allotjament. Un poble de surfers en tota regla, on fem un cervesetes, sopem i a dormir, que l'endemà n'hi ha més.



Properament, la segona part amb les tres etapes restants.

Text i fotos: Jordi Jové

dimecres, 24 de novembre de 2010

Proposta: Iniciació a l'Escalada o a la Via Ferrada (27-11-2010)

Aquest cap de setmana està ple d'activitats per fer.
I si encara en voleu una altra, l'Antònio ens fa saber que aquest dissabte, 27 de novembre del 2010, li faria gràcia fer una sortideta d'iniciació a l'escalada o a les vies ferrades.

Si hi esteu interessats, poseu-vos en contacte amb ell:
  • Per telèfon, al 678 464 885
  • Passant-vos pel rocòdrom el divendres de 19:00 a 20:00
Ànims, i feu moltes fotos.

Autor: La Junta

dissabte, 13 de novembre de 2010

Proposta: Duatló d'Alguaire (28-11-2010)

Nois,

El proper diumenge, 28 de novembre l'Aspardenya s'en va de Duatló.
Els interessats podeu visitar la pàgina oficial del Club Ciclista d'Alguaire, o clicar a la foto.

Vinga!!!!! Ànims!!!!!!!!
Autor: Ferran Vela

divendres, 12 de novembre de 2010

Esquís de Foc. Volta amb esquís al PN Aigüestortes i St. Maurici

  • Participants: Jordi, Oriol, Amadeu i Raül
  • Temps total: 4 etapes, 4 dies i unes 32 hores, tot inclòs.
  • Grau de Dificultat: Alt per la distància. 55 km +o- i 4400 m de desnivell positiu acumulat
  • Material: Esquís de muntanya, ganivetes, grampons, piolet de travessa i tot el necessari per pernoctar en refugi.

L'Oriol gaudint després d'un "ris-ras".
Us passo un petit resum de l'activitat que vam fer dos membres de l'Associació amb dos amics més. Ho vàrem fer a finals de març amb uns dies molt bons i amb abundant i bona neu en general.
Si voleu veure la sortida completa en el meu blog us passo els enllaços de la travessa:

L'activitat és molt recomanable i bonica, però tan sols per a persones que ja hagin fet amb anterioritat varies sortides amb esquís. Penseu que a la muntanya les condicions poden ser més dures que no pas l'activitat en si. Recolliu tota la informació que pogueu sobre l'estat del mantell nival, predicció meteorològica... i aneu preguntant als refugis, ells tenen informació de primera mà que ens serà molt útil!


Salut!


Raül Solís 

diumenge, 31 d’octubre de 2010

Ermitanyos 2010. (31-10-2010)

  • Participants: Ferran, Jordi, Carlos
  • Temps total: 7 i mitja hores.
  • Grau de Dificultat: Molt alt. 87 km, 2000 m de desnivell positiu acumulat
  • Material: Bicicletes de Muntanya.


El 31 d'octubre el Ferran, el Carlos i jo mateix hem disputat la volta popular BTT Ermitanyos 2010. Aquesta és una cursa que consta de 3 variants, una curta de 45 km, una intermitja de 70 i una llarga de 90 km. El Ferran ha realitzat la versió intermitja, mentre que el Carlos i jo hem aconseguit acabar la llarga.

Breu Resum del mateix dia.
Ha estat una jornada duríssima. La prova en sí ja és d'una gran duresa, amb molt desnivell, trialeres difícils però precioses i zones trenca-cames totals. Però a més a més aquest any la meteorologia no ha acompanyat gens.
Hem començat amb bona temperatura a les 8 del matí, però aviat ha canviat la cosa i ha començat a ploure de forma continuada i persistent. Les temperatures han baixat força i ben aviat tots semblàvem anar amb el mateix model de.bicicleta: semblàvem croquetes. Arribats a l'ermita de Montalegre, i veient les perspectives, el Ferran ha decidit que ja en tenia prou, que total ja havia complert el seus objectius.
Més cap al migdia ha aparegut el vent, fred i tallant. I els problemes mecànics: el Carlos ha trencat la cadena per dos llocs. Però al final, res ha pogut impedir que finalitzéssim la prova. Objectiu aconseguit.

Des d'aquí felicitem a l'organització: un 10 en tot. A part, l'ambient boníssim. I els avituallaments, perfectes.

En breu, ampliarem aquesta entrada, amb fotos, track GPS i altres coses. Paciència.

Text: Jordi Jové

dimarts, 19 d’octubre de 2010

Esperó Est de La Pastereta (Montserrat Sud) 110 m. V (19-09-2010)


  • Participants: Rafel, Albert
  • Temps total: 3 hores i mitja aprox.: 1/2h d'aproximació, 2 hores escalant i la resta descens recollida i retorn.
  • Grau de dificultat: V
  • Material: casc, 2 cordes de 60 m., 10 cintes exprés, material per les reunions i davallador.
El passat diumenge 19 de setembre, juntament amb l'Albert, un amic de Barcelona que fa escalada una mica dominguera com jo mateix, vam anar a escalar la via Esperó Est a la Pastereta, al vessant Sud de Montserrat.

S'hi accedeix amb cotxe des de l'ampla pista que va de Collbató a la Vinya Nova, i d'aquí fins el Bruc. De fet, aquesta pista porta a nomborosos sectors d'escalada d'aquesta zona de la muntanya de Montserrat. Als pocs minuts de sortir de Collbató s'aparca en una esplanada a l'esquerra des d'on es veu perfectament el serrat o agulla de la Pastereta. Després d'una bona aproximació senyalitzada d'una mitja hora, ens vàrem plantar a peu de via, que vàrem escalar amb un parell d'hores.

La via i les reunions estan equipades i no té gaire dificultat. És una via de tres llargs, tots de IV amb un pas de V, que se supera molt bé ja que hi ha bona presa.

L'ambient de la zona és molt agradable i conforme es va guanyant alçada, l'entorn, com gairebé tot el de Montserrat, és preciós . La baixada es fa per la mateixa via, amb un parell de rapels d'uns 40 m, ja que les reunions estan preparades per rapelar. A les deu del matí estavem esmorzant tranquil·lament en un bar de Collbató, i a les tres de la tarda tornàvem a ser a casa, a Barcelona. Vaja, aquesta via, com altres de similars que hi ha a l'agulla, és perfecta per escalar una estona un matí de diumenge, aprofitant a la tardor o a l'hivern el solet de la cara sud de Montserrat.

Text i fotos: Rafel Folch

dilluns, 11 d’octubre de 2010

Ascens al Ballibierna (3056 m) i a la Tuca de Culebres (3051 m) des de l'embassament de Llauset (07-08-2010)


  • Participants: Jordi, Andrea
  • Temps total: 8 hores, de les quals la meitat ascendint.
  • Grau de Dificultat: Baix, excepte el Pas del Cavall, alt.
  • Material: Opcional una corda
El passat 7 d'agost finalment vam trobar el forat. Feia temps que l'Andrea em deia que volia fer el Ballibierna i, la veritat, jo també en tenia moltes ganes. És un cim que ens queda molt a prop de casa: l'Andrea és del Pont de Suert. Però la veritat és que jo tenia més ganes d'haver-lo fet amb els esquís l'hivern passat. De tota manera és complicat per esquiar-lo, no perquè requereixi molta tècnica, sinó perquè per atacar-lo cal accedir a una zona que queda aïllada per la neu durant tot l'hivern i part de la primavera: l'embassament de Llauset.
De totes maneres, tant a l'estiu com l'hivern, és d'aquelles muntanyes que et fan venir ganes de pujar-les només de veure-les. Estèticament és preciosa i domina la vista que queda des de l'embassament de Llauset.

Impressionant vista del Ballibierna des de l'aparcament de Llauset


A l'Andrea no li agrada molt matinar, o sigui que quan no és per obligació, sempre és un pèl complicat començar d'hora. Cap a les 8 del matí arranquem del Pont direcció a Aneto, on s'agafa el trencant que et porta cap a Llauset per una pista asfaltada però molt malmesa. Entre una cosa i l'altra ens posem a caminar cap a les 9 del matí. Enfilem per la vall de Llauset resseguint el GR-11 que voreja l'embassament.
Poc abans d'arribar al final de l'embassament és on decidim com enfoquem la jornada. Normalment, es trenca cap a la dreta, en direcció Nord (N) cap a l'estany de Botornàs, de manera que s'arriba al Ballibierna per la banda Est (E). Tanmateix, nosaltres decidim seguir rectes cap al coll de Llauset, que queda just al final de la vall. Això significa que arribarem per l'altra banda, l'Oest (O), i que el nostre primer cim serà la Tuca de Culebres.


a) Arribant al Coll de Llauset. b) L'Andrea al Coll.

La pujada fins al Coll de Llauset és una pujada molt directa i franca. Una mica més amunt de l'embassament el paisatge es transforma, el verd desapareix per complet i tot el que ens envolta és pedres primer, esqueixos de pissarra després i una gravera molt fina i relliscosa en el tram final. No obstant, la pujada no té cap dificultat. Un cop al coll els paisatge ja és impressionant pel molt que t'allarga la vista.
Creuem el coll i canvien de vessant per anar avançant en direcció N uns quants metres fins que, just on es troben les arestes que venen del Coll de Llauset i del Coll de Culebres, comencem una grimpada que sense masses dificultats ens porta directament cap a la Tuca de Culebres (3051 m). Les sensacions ens aquest punt són intenses, ja que es respira l'arribada al cim, però cal vigilar per lo descompost i relliscós del terrenys en alguns punts.

Panoràmica de la serralada de l'Aneto des del cim del Culebres. A la part dreta, el Ballibierna.

Ballibierna i Culebres són dos noms que van indissolublement lligats. És molt difícil fer-ne un i no fer l'altre, encara que per enllaçar-los cal passar el Pas del Cavall. Aquest és una aresta d'uns 20 m de longitud que cau molt inclinada pel seu costat "bo" i que cau completament vertical per l'altre. El seu nom li ve perquè, tot i no tenir molta dificultat tècnica, sí que causa gran impressió, de manera que molta gent escolleix superar-la tal com si muntés la sella d'un cavall. Des del meu punt de vista, fer-ho d'aquesta manera és molt menys segur que fer-ho amb tot el cos a una banda i amb dos els peus en adherència. Però això ja va a gustos.


a) "Andrea, això sembla xungo". b) Passant el Pas del Cavall

Quan nosaltres ens plantegem passar-lo, justament hi ha tres nois que venen en sentit contrari. El primer d'ells tot just s'agafa amb les mans alguna vegada. La veritat és que té un equilibri i confiança extraordinaris. Els altres dos ja passen d'una manera "més normal", és a dir, amb certes recances en algun tram i un d'ells, "munta" l'aresta. Veig com a l'Andrea li canvia la cara i li pregunto si té dubtes. La pregunta sobra; fins el més valent té dubtes. Parlem amb el noi que ha passat primer (basc havia de ser), que ens explica que el pas té sempre molt bones mans a l'aresta i que, encara que de lluny no ho sembla, només hi ha un pas delicat al mig on cal mirar-s'ho una mica.Decidim que passaré jo primer i l'Andrea vindrà darrere i que, en moments de dubtes, sobretot caldrà no aturar-se massa estona per a que el cap no doni masses voltes.
Començo passant jo. Cap problema, però el cangueli hi és. L'Andrea ve darrera meu però veig que en el pas delicat s'atura massa estona. Miro de parlar amb ella però res, no escolta: està bloquejada. Provo un altre cop de que reaccioni, però s'ho ha pensat massa i la por li bloqueja els braços i li fa portar el cos endavant, perdent l'adherència als peus. Reacciono immediatament i vaig a buscar-la. El noi basc, que se'ns havia quedat mirant, torna enrere per ajudar-nos. Entre l'un i l'altre aconseguim que l'Andrea torni una mica en sí, li marquem els peus i en un moment som fora. És el moment d'alleujar tensions i veig que, tot i el patiment i les llàgrimes, a l'Andrea li torna de seguida el somriure. El somriure és d'orgull, per haver superat el tràngol.


a) Celebrant el cim. b) La foto de rigor

Un cop passat el pas del Cavall, grimpadeta molt curta i som al cim del buscat Ballibierna. El cim és ample i llarg; el dia, plàcid; i la feina, feta. Tot convida a descarregar les motxilles, buscar una bona pedra per seure i menjar-se l'entrepà tot contemplant les espectaculars vistes, presidides per tota la serralada de les Maladetes i de l'Aneto cap a la cara N. Impressionant. I que bons són els entrepans a la muntanya.


Track de la sortida

És la una del migdia i només ens queda la baixada. Ens veiem ja la pell però... res més lluny. La baixada, que fem per la cara E, se'ns fa molt entretinguda. Primer el descens del cim, molt descompost i relliscós, no ens permet avançar gaire de pressa. Després, gran part de la baixa és una gran tartera, molt perdedora, ja que les pedres són molt grans i, tot i que hi han fites, el camí es perd amb molta facilitat. En aquest punt seguir el track del GPS és de gran utilitat. Tot baixant, ens trobem amb el camí que porta cap a l'Estany Chelat i més avall fins a tres llacs (els Estanyets de Coma Arnau) que cal sempre deixar a mà dreta. Poc després del tercer, girem a dreta, en direcció Sud (S), ennlaçant un altre cop amb el GR-11 que baixa del Coll de Ballibierna, per anar a parar directament a l'Estany de Botornàs i d'aquí, en forta pendent, fins a l'embassament de Llauset un altre cop. Només queda vorejar-lo i ja som al cotxe.


a) Tot baixant trobem un "pardalot" dominant una penya. b) L'embassament de Llauset mirant cap al SW

Tot i que no ens hem entretingut, hem emprat el mateix temps en baixar que en pujar, i realment tenim la sensació de que ha estat més llarga i més dura la baixada que la pujada. És per això segurament que la majoria de la gent fa la sortida en sentit invers, començant l'ascensió per la banda de Botornàs.

La sortida és de nivell fàcil, a excepció del Pas del Cavall, que té més de psicològic que no de tècnic. S'aconsella portar un corda curta per assegurar-vos si aneu amb algú impressionable. El paisatge tant en els punt de sortida-arribada, com als cims i colls, senzillament impressionant.

Enllaços:
Text i fotos: Jordi Jové

diumenge, 10 d’octubre de 2010

Ascens al Puigmal (2909 m) (04-07-2010)


  • Participants: Antonio, Ester
  • Temps total: 5 hores, de les quals 3 ascendint.
  • Grau de Dificultat: Baix.
  • Material: -
El cap de setmana del 3 i 4 de juliol vam anar a fer una mica de senderisme per la vall de Núria, i aquell diumenge teníem la intenció de pujar al Puigmal. A les fotos es veu un grup bastant nombrós, d'unes 14 persones. Però només n'érem dos de l'Aspardenya.


a) Vista del cim des de la llunyania. b) "Penitència" del grup amb qui pujàvem

El què realment volíem era posar-li els colors de l´Aspardenya, la nostra bandera particular, a un cim tan català com el Puigmal. Bé ens havíem de presentar i donar-li a conèixer que en terra catalana havia nascut un nou club esportiu.

Vista del cim des de l'avant-cim

I així ho vam fer. Ens val calçar de bon matí i, amb el cotxe, ens vam atansar fins a peu de muntanya. El cotxe es pot deixar a l'aparcament de Fontalba, que és bastant gran. Des d'allí només hi han unes tres hores fins al cim, de manera que matinant una mica fins i tot s'està a temps d'anar a fer una mica de turisme gastronòmic per la zona, que també apeteix de tant en tant,

L’ascensió es força fàcil, apta per tots els públics, i amb paciència es pot fer força bé. Nosaltres arribàrem al cim cap a les 10:00 h i tornarem a ser al cotxe sobre les 12:00 h, el què ens permetia d’anar a buscar un bon lloc per menjar.

Els aspadenyeros al peu de cim i plantant la bandera de l'Aspadernya a la creu del Puigmal

Va ser una excursioneta força bonica i emotiva.

Text i fotos: Antonio Dolset
Revisió i edició: Jordi Jové

dimarts, 5 d’octubre de 2010

Canvis al Rocòdrom

Es fa saber a tots els usuaris del Rocòdrom,

Que s'ha canviat el pany del Rocòdrom i que la nova clau es pot passar a recollir durant aquesta setmana i la vinent, de dilluns a dijous de 19:30h a 21:00h. L'Antonio hi serà allí per atendre-us.

Per recollir-la caldrà portar una fotocòpia de la targeta sanitària i un comprovant d'estar al corrent dels pagaments (rebuts bancàris).

També podeu trobar la nova butlleta d'inscripció per al Rocòdrom a la secció "Inscripcions" del bloc.

Atentament,
La Junta.

diumenge, 3 d’octubre de 2010

Ascens al Monte Perdido (3355 m) des del Cuello Ancho (24-06-2010)


  • Participants: Antonio, Ester
  • Temps total: 8 h 30 min.
  • Grau de Dificultat: Alt. Necessari conèixer les tècniques d'auto-detenció.
  • Material: Imprescidible grampons i piolet. Opcional corda.
Havíem quedat en arrancar d'Alcarràs la vigília de Sant Joan, sobre les 20:00 h. Jo tot just arribava a aquella hora, venint des del Conflent, on hi havíem anat a buscar la Flama del Canigó per "encendre" la Revetlla. El cansament era considerable, però les ganes d'experiències amb piolet i grampons podien més. I el que ens esperava l'endemà valia la pena. I tant: el Monte Perdido passant per la famosa Escupidera.
Ja feia temps que sentíem que l'Escupidera cada any es cobra alguna vida. De fet, a la setmana de haver-lo fet nosaltres, se'n cobraria una més. Probablement, com acostuma a passar en aquest casos, seria gent d'aquella que no va ni informada ni preparada per al que va a fer i, un cop allí, decideix obviar el risc i no tirar enrere, tot i sabent que hauria sigut l'opció més assenyada. Però bé... nosaltres sí que hi anàvem de preparats... però seria el primer cop que ens agafàvem grampons i piolet!!

Doncs, al que anàvem: cap a les 20:00h sortim d'Alcarràs, primer en direcció a Perpetro, d'allí cap a Ainsa i després cap a Escalona. Allí, parada i fonda, un plat combinat i a fer corbes fins al poble de Nerin, on arribem cap a les 23:00h. Allí teníem un forat en un hotelet i ens posem directes al catre, que al dia següent s'ha de matinar.


Aquest és el paisatge que us trobareu pel Monte Perdido
L'endemà hem quedat a les 6:30h amb l'Iñaki, un bon amic que, a més a més, ens faria unes bones pràctiques d'avançar encordats i d'auto-detenció. A les 7:00h ben puntual, el bus surt del poble i en 40min. ens deixa al Cuello Ancho. Amb el conductor quedem a les 18:00h per recollir-nos de tornada. Ens posem a caminar i de seguida es divisa el nostre objectiu. Les vistes són precioses; el paisatge és totalment verd, encara que no té res a veure amb al que estem acostumats al Pirineu català. Aquí la roca canvia i l'aigua s'escola molt més de pressa, de manera que no es formen tants rierols.
Caminem per sobre de la Senda de los Cazadores, flanquejant el barranc que ens queda a sota, fins arribar al que ens sembla el GR-11, que ens portaria al refugi de Goriz. En aquest punt s'ha d'estar atent a no perdre altura; en el flanqueig creuarem un rierol fins a arribar al camí que puja des del refugi fins a cim del Perdido. Un cop allí ja prenem el camí natural.


Estralls causats per una antiga glacera

El terreny va fent com balconades: és qüestió d'anar improvisant per trobar la millor traça. En la que seria la balconada més alta, hem d'anar a buscar la banda dreta, el que és diu el Pas del Vent. Arribats a aquest punt s'ha de parar compte, ja que després d'això ens enfilem pel mig de la canal fins arribar a un collat en el qual, des de la nostra dreta, hi desemboca una segona canal que és la que baixa del cim. En aquesta segona canal, el més aconsellable és flaquejar-la ben a prop de l'aresta dreta. D'aquesta manera guanyem altura d'una manera més regular i ens estalviem passar per damunt del llacs gelats i completament tapats per la neu!!

Buscant el Pas del Vent

Al final d'aquesta aresta és on comença la temible Escupidera. El seu mal nom li ve per ser una canal amb un fort pendent, de 40º o 50º que emboca, en la seva part baixa, cap una petita i pedregosa canal que acaba sobtadament. Una caiguda, doncs, i aquesta t'escup literalment al buit. Així doncs anirem amb compte, però no pas amb por. En aquests casos la por porta sovint a reaccions absurdes i, en conseqüència desenllaços fatídics.
Abans d'enfilar-la, creuem per agafar-la des de la banda esquerra, de manera que el primer tram de pujada dins la canal serà una llarga diagonal d'esquerra a dreta. Més amunt és qüestió d'anar fent ziga-zagues per tal de suavitzar el pendent, fins arribar a l'últim collat, on s'hi acostuma a formar una paret de neu ventada. El cim ens queda a mà dreta. Un cop al cim ressona el crit de "Aspardenyaaaa!!!!"

Vistes de la pala final al "Perdido" amb l'Escupidera al peu

Feta la feina, contemplem les espectaculars vistes mentre reposem forces amb alguna barreta. D'aquí només ens queda la baixada. Cal anar igualment amb compte en el tram de l'Escupidera. Però per la resta, res, arribem al lloc cap a les 14:30h. Tenint en compte que el bus ens recull a les 18:00h, encara ens queda una bona estona per relaxar-nos.

a) L'Ester encordada per primera vegada.
b) Som al cim: "Aspardenyaaaa!!!"
En quant a la dificultat, la sortida no és excessivament exigent. Ara, cal tenir clar què vas a fer i l'època de l'any en què s'hi va, per tal del saber on està la neu, en quines condicions, etcètera. Cal també tenir clars els conceptes de l'auto-detenció. L'Escupidera és un dels llocs on es registren més morts del Pirineu Aragonès. I no és estrany, amb la de gent que hi circula amb keds. Accident o negligència?

Finalment, agraïr al bon amic Iñaki, el qual ens va fer les pràctiques de autodetenció i encordar-se que tan bé ens han anat en les sorides següents. Però això ja us ho contaré...

Text i fotos: Antonio Dolset
Revisió i edició: Jordi Jové