divendres, 28 de gener de 2011

Proposta: Curs d'iniciació a l'Alpinisme


Actualització (15/02/11):
  • Atenció Aspdenyeros!! El curs d'alpinisme segurament s'ajornarà de forma indefinida per falta d'inscrits. Si encara hi ha algú interessat, s'hauria de manifestar quan abans millor.
Actualització (28/01/11):
  • El curs d'alpinisme es farà el dissabte dia 26 de febrer, probablement a la zona de Cerler.
  • S'ha quedat amb el professor (Jordi Marmolejo) el divendres 25 de febrer a les 20:00 h al rocòdrom per parlar de material, coches, etc.

  • Els interessats podeu fer l'ingrés al C/C 2081 0495 03 3300005425 (Caixa del Penedès) abans del 15 de febrer i posar-vos en contacte per correu electrònic amb l'Aspardenya.
Companys i companyes,
Desde l'Aspardenya estem preparant un curs bàsic-elemental d’alpinisme d’un dia de durada per al primer o segon cap de setmana de febrer.
  • S’ensenyaran les principals tècniques de progressió en neu (caminar amb grampons o sense).
  • I també les tècniques bàsiques d’autodetenció amb piolet i sense: què fer si rellisquem i caiem pendent avall.
El preu del curset és de 15 € pels socis i 30 € per als no socis. El professor és un guia titulat d’alta muntanya UIAGM (màxima titulació que existeix).
Els interessats contesteu envieu un correu i ja ens posarem en contacte amb vosaltres per acordar el dia del curset i parlar de tota la logística necessària.
Salutacions,
La Junta.

dimarts, 25 de gener de 2011

Proposta: Sortida amb Raquetes de Neu (20-02-2011)

Actualització (15/02/11): (Informació enviada per l'Antonio)

Detalls:
  • Dia: diumenge dia 20 de febrer del 2011
  • Punt de trobada: A les 09:00 del mati al poble de Benasc, davant la botiga “Barrabes”
  • Per qui vulgui sortir del poble hi ha l’opció de quedar a les 06:30 del mati davant del rocòdrom.
  • El transport és realitzarà amb vehicles particulars.
  • Persona de contacte: Antonio tel. 678 46 48 85
Material necessari per a la sortida:
  • Calçat de muntanya o bota (aconsellem portar calçat de recanvi per després de l’activitat)
  • Polaines (qui disposi de elles)
  • Roba d’abric (guants, pantalons i anorac)
Informació de la sortida amb raquetes:
REUNIÓ informativa: Divendres dia 18 de febrer a les 20:00 hores, al rocòdrom.
Els itineraris concrets que realitzarem dependran de les condicions de la neu, ja que les raquetes no són apropiades per a neus molt dures amb plaques. Però bé, això ho veurem al llarg de la setmana.
Les excursions tipus les podríem dividir en tres nivells:
  1. Nivell Baix: Sortida dels Llanos de l’Hospital, en direcció al pla de Aigualluts, des d’aquí pujar al els llacs de Toro.
  2. Nivell Mitjà: Sortida dels Llanos de l’Hospital, en direcció al pla de Aigualluts, des d’aquí pujar per una vall al refugi de Renclusa.
  3. Nivell Alt: Sortida dels Plans de l'Hospital, en direcció a la Renclusa, pujada al coll de Paderna (possibilitat de pujar al pic segons condicions) retorn pels tubs de Paderna.
Preus:
  • 15€ socis
  • 30€ NO socis
El preu inclou: El lloguer de les raquetes, un guia UIAGM .
Si algú porta les seves raquetes, l’estalvi serà de 5€ dels preus anteriorment esmentats.
IMPORTANT: últim dia d’inscripció serà el divendres dia 18 de febrer a les 20:00 hores.
Salut a tothom.

________________________________________________________________
L'Antonio proposa fer una sortideta amb raquetes de neu. Probablement seria cap al 20 de febrer. Tots aquells que vulgueu apuntar-vos, ho podeu fer per les vies habituals:
  • Podeu enviar un correu a L'Aspardenya.
  • Podeu contactar per telèfon amb l'Antonio (678 464 885).
  • Us podeu passar pel rocòdrom, normalment els divendres al vespre.
Ànims!

dilluns, 24 de gener de 2011

Vist i No Vist: Misteri al refugi Certascan

Estrenem secció al bloc, en la qual ens anirem fent ressó de les coses del "mundillo" que trobem curioses o interessants. Tots aquells que tingueu propostes per penjar, ens les podeu fer arribar per correu.

Com alguns de vosaltres ja sabreu, des de fa algun temps hi està havent cert enrenou entorn al refugi de Certascan, el seu guarda, la FEEC i els propietaris de les muntanyes de la zona.

Nosaltres ens fem ressó dels últims esdeveniment a través del següent ellanç del bloc d'esquí del Centre Excta. de Gràcia, el qual, si més no, guarda certa imparcialitat sobre la història.

Misteri al refugi Certascan:
"Alguna cosa obscura passa al voltant del refugi Certascan."

Salut!

dilluns, 10 de gener de 2011

Proposta: Activitat d'Escalada per a Menors d'Edat al Rocòdrom

Benvolguts companys,

Sapigueu que des de ja fa algun temps, existeix la possibilitat de que els menors d'edats disposin del rocòdrom per a una activitat d'escalada guiada. Aquesta es fa els dissabtes per la tarda i està organitzada per Patronat Municipal d'Esports amb la col·laboració de l'Aspardenya.

Per més informació i inscripcions us podeu dirigir al Pavelló Municipal.

Salutacions.
La Junta.

diumenge, 9 de gener de 2011

Estada als Alps, Part I: Gran Paradiso (4061 m.) i Petit Aguilvert (3512 m.) (10/14-07-10)



  • Participants: Antonio, Ester
  • Temps total: -
  • Grau de Dificultat: Alta.
  • Material: Imprescidible grampons, piolet i corda.

Entre els passats 10 i 16 de juliol del 2010, l’Ester i jo, l’Antonio, juntament amb el nostre bon amic Iñaki, ens vam aventurar a passar uns dies de vacances als Alps, per fer una mica d’alpinisme en el sentit més literal de la paraula: pujar muntanyes als Alps. La nostra estada va tenir com a punt culminant l’ascenció al Mont Blanc, la muntanya més alta d’Europa Occidental amb 4810 m. i uns dels nostres més anhelats reptes. Tots seguit us presentem en dos capítols un breu resum de com va anar la història i de les nostres impressions.

Quan tot comença. 10 i 11 de juliol del 2010.
Finalment, després de dos mesos de preparació intensa, corrent pels camins del poble i d’excursions cada cap de setmana, ha arribat l’hora de la veritat: marxem cap a Chamonix. Així doncs, el diumenge, 10 de juliol hem de recollir el nostre amic Iñaki a primera hora de la tarda a Jaca, el lloc on viu. Però se’ns fa un pèl tard i arribem cap a les sis. L’Iñaki ens convida a fer unes tapes, de manera que la cosa no pot començar de forma més relaxada: plenant bé l’estomac... però, què carai!, estem de vacances, no?
L’endemà ens llevem ben d’hora, cap a les 5, ens fiquem al cotxe i... 11 hores fins a Chamonix, primera parada.




Chamonix i al fons el nostre destí final, el Mont Blanc.

Una aclimatació de luxe: Gran Paradiso (4061 m.) i Petit Aguilvert (3512 m.). 12, 13 i 14 de juliol del 2010.
Abans d’encarar-se al mític Mont Blanc, cal fer una bona aclimatació. Decidim començar fent el cim del Gran Paradiso (4061 m.), el més alt dels Alps italians i que té un final en creta rocosa. La primera jornada d’ascenció (12 de juliol) l’invertim en arribar al refugi Vittorio Emmanuele, a 2735 m.


Arribada al refugi Vittorio Emanuele (2735 m.)

El refugi és força acollidor i, és clar que, sent italià, per sopar toca un bon plat de pasta i un bon tros de pastís de postres. Ens fa força respecte els possibles efectes de la vida en alçada, de manera que mirem de beure bastants líquids per tal d’aclimatar millor. Havent sopat, encarem el llit, que l’endemà toca sortir d’hora, i ens trobem que les habitacions són gairebé individuals: de 4, 6 ó 8 persones. Això sí, dins les habitacions, l’espai justeja una mica i gairebé no et pots ni regirar; quan ets a la llitera de dalt, gairebé toques al sostre.
L’endemà, cap a les 5:00 h ja estem caminant amb els frontals encesos, per un sender força marcat que no presenta problemes de pèrdua. Tot caminant se’ns fa de dia, però els raigs de sol duren ben poc i una boira freda ens cau a sobre, impedint-nos veure el poc que ens falta per assolir la cresta de roca. Quan comencem a crestejar, el fred intens que travessa els guants ens deixa el tacte just per sentir les roques i el gel on ens cal agafar-nos. Allí les cordades hi fan coses bastant insòlites i, en alguns moments vaig arribar a estar envoltat de fins i tot 3 cordades diferents.
Finalment assolim el cim, on ens hi espera una verge pelada del fred. I cap avall. Des de la sortida del refugi fins al retorn al mateix punt passen unes 7 hores. Seguim baixant i, un cop a l’aparcament, un “xiringuito” de plats combinats!! Sense dubtar-ho, ens sentem a endrapar i reposar energies, que la cosa no s’acaba aquí.


a) Caminant amb les primeres llums del dia.
b) El sol dura ben poc i boira i fred quan faltava ben poc per arribar a la cresta de roca.

a) A la cresta, amb el fred a les mans i el tacte mínim per agafar-te a la roca glaçada. I nosaltres novatillos amb els grampons!!!
b) No sé pas qui és més estampa, si la verge o l’Antoni.

Ja de baixada, mireu com cuiden els italians els seus camins del parc!!

El dimecres 14 de juliol ens disposem a fer el cim del Petit Aguilvert, un pic de 3500 m que ens servirà per aclimatar-nos millor i per fer pràctiques de grimpada amb grampons, amb els que encara ens sentim un mical novells.
El punt de partida és poble d’Argentiere, des d’on només arrencar ja veiem una espectacular vista de la muntanya. Des d’allí, el primer tram es fa amb el telefèric de Grand Montets, que et porta directament fins a la cota 3000 m. Durant l’ascenció experimentem el què vol dir exactament “pràctiques de grimpada amb grampons”, ja que la pala de neu que hem d’afrontar fa uns 45º de pendent. Més amunt ens espera una aresta de roca mixta amb passos de grau IIIb.

a) Aclimatació i grimpades a la Petit Aguilvert.
b) Vista la paret que hem d'afrontar: una pala de neu a 45º i després una aresta de roca mixta amb passos de IIIb.

De tornada, l’arribada al telefèric és un punt on tothom hi fa “pràctiques” de grampons i d’assegurament, ja que la pala de neu està força endurida i glaçada. Havent acabat, i aprofitant que estem per la zona, ens acostem a Zermatt per veure l’espectacular Cervino (o Matterhorn, depenent de si ets al costat italià o suís) de 4478 m d’alçada.

a) Al cim. Què emprenyador l’Antoni, oi?
b) Vistes del Cervino (o Matterhorn) (4478 m.) des de Zermatt.

Text i fotos: Antonio Dolcet
Revisió i edició: Jordi Jové

Estada als Alps, Part II: Ascens al Mont Blanc (4810 m.) (15/16-07-10)



  • Participants: Antonio, Ester
  • Temps total: -
  • Grau de Dificultat: Alta.
  • Material: Imprescidible grampons, piolet i corda.

El Mont Blanc el podem descriure com un massís que té principalment tres agulles de dimensions descomunals: el Mont Blanc du Tacul (4248 m.), el Mont Maudit (4465 m.) i el Mont Blanc (4810 m.) pròpiament. La ruta que pretenem fer va crestejant aquest circ. A la primera agulla, l’”Ombro” del Tacul, normalment la gent no hi fa cim a no ser que hi vagi espressament, ja que requereix desviar-se força. La segona agulla, el Mont Maudit, és opcional, ja que arribar-hi representa desviar-se un mitja hora de la ruta principal. Havent passat aquesta, el camí planella fins al Collat de Bremba, on el circ tomba bruscament cap a la dreta i encara el Mont Blanc, al qual si arriba simplement a base de caminar i caminar, sense cap més dificultat.

Comencem l'objectiu final, el Mont Blanc. 15 de juliol del 2010.
Finalment, el dijous 15 de juliol comencem a caminar cap al nostre objectiu principal: el Montblanc. Tots els dies que ens hem atansat fins a Chamonix, hem fet visita a la “Maison de la Montagne” on tenen informació de tot tipus de activitats de muntanya i pengen cada dia la previsió meteorològica a una setmana vista. Normalment, les prediccions són bastant encertades.

Just del mig de Chamonix surt el telefèric de la Aiguille du Midi cap a la ascensió del Mont Blanc per la Ruta Quatremils, ascendint directament fins a 3842 m. El telefèric li dóna una vida especial al poble, ja que es respira un ambient de muntanyisme que no es troba en gaires llocs més. Trobes gent pel carrer amb botes, amb el parapent a l’esquena, amb bicis de decents, amb les cordes... pels amants de la muntanya és realment un lloc amb un encant especial.
Només sortim del telefèric notem a la cara el vent glaçat per la neu i el gel. Passem primer un túnel foradat a la roca i després per un altre excavat al glaç i que no para de gotejar aigua del desgel. Fins sortint d’aquest segon diguem que hi pot accedir tothom. Però un cop fora, el pas està intercedit per una tanca metàl·lica, un portell i un vigilant. Aquest bon home s’encarrega de només deixar passar aquells que ja porten els grampons als peus. I no és pas per menys: immediatament la ruta es deixa caure per una aresta fina i afilada que, de no estar massa familiaritzat amb la neu i el glaç, ben segur que et dispara el cor. Aquest és el camí que condueix al Refugi de Cosmicos (3613 m.); de fet, un cop al punt més baix de l’aresta, el refugi ja es divisa, encara que ens queda un bon tros fins arribar-hi.



a) Aresta de camí al Refugi de Cosmicos.

b) El Refugi de Cosmicos a la dreta i sota dell tota la planícia de tendes de campanya.


Sota el refugi, trobem un esplanada a plena de tendes de campanya, de la gent que no es volen permetre el luxe que costa el refugi, el qual està net i endreçat, amb un menjar molt bo i fins i tot xocolatada per la tarda. Però els preus realment són elevats (només una ampolla d’aigua pot arribar a costar 5 €).
Arribem al refugi als volts de les 17:00h i ens posem a beure per evitar el mal d’alçada. Ens n'anem a dormir aviat, sobre les 20:30h amb encara alguns raigs de sol que es colen per la finestra. Però entre el nervis i l’alçada tot no va ser més que donar tombs al llit. Cap de nosaltres podem aclucar l’ull ni un segon, i a mitjanit, dempeus.

Atac al cim i descens per la ruta "normal". 16 de juliol del 2010.
Quan ens llevem el caos s’ha apoderat del lloc i tot són cues per tot arreu: per esmorzar, per agafar el material, per anar als serveis. O sigui que el més interessant es repartir-se en cues diferents per evitar aglomeracions i, el més important, l’esmorzar!!
Un cop enllestits sortim a fora, ens calem els grampons i a caminar. És al voltant de la 1 de la matinada. El camí no té dificultat i només cal anar seguint el cuquet de gent que tenim al davant, baixant primer fins a l’esplanada de les tendes i, després, trencant a la dreta per a anar a buscar la paret tombada que baixa de l’“Ombro” de Tacul.

a) Poca cosa es veu apart d'un cuquet de frontals.
b) Guaita, aquí ens trobem la nostra primera "arrimaya" i algun "pachi" hi ha portat pel nostre bé una escala d’alumini

Anem avançant molt poc a poc, però al cap d’un moment veiem que ens anem trobant la gent que ens havia passat davant feia estona, els quals han d’anar parant per restaurar forces. Ens queda clar que en aquest ambient el millor és tenir un ritme constant, ni que sigui baix, però que no et passi factura després.
Passem pel costat del Tacul i seguim endavant. Al cap de poc, tot i ser encara de nit, tenim una desagradable sensació: alguna cosa semblant a una pedra passa a gran velocitat molt a prop nostre. Al moment, un altre cop, alguna cosa cau a gran velocitat a la meva vora. Més endavant veurem que en aquell punt teníem just a sobre el coll de Mont Maudit, i que la gent que s’hi aproximava anava desprenent tascons de gel al picar amb el piolet, els quals queien endimoniadament.


a) Les primeres llums del dia es mostraven uns paisatges preciosos.
b) El Collat de la Bremba és espectacular, amb aquesta llum tan blanca i els seracs sortint del mantell de neu.

La paret que porta al coll té uns 50º d’inclinació i, tot i ser dels primers cops que ens estirem del piolet (amb un sol piolet), la superem amb èxit. Al mateix punt hi ha una corda fixa que, quan no ha estat engolida pel gel, fa el seu servei.
Un cop al coll només es tracta de caminar i caminar, i anar pujant lentament. El cim és quelcom poc definit, seria com un camí “cavat” com un cavalló, d’uns 20 m de llarg i uns 3 m d’ample, i realment no té cap element que en destaqui la seva importància (ni cap creu, ni figura, ni punt geodèsic). Però nois, quan hi ets el cor se t’omple d’emocions. Coincideix que, just arribant al cim es fa plenament de dia, de manera que el moment encara es fa més especial encara, i agraïm que no hagi sigut de dia del tot fins a aquell precís instant.

a)La joia en fer cim i desplegar el nostre nom: Aspardenyaaaa!!!!
b) Aquí amb el nostre amic Iñaki amb qui hem compartit tantes emocions aquest estiu.

Encara mig digerint les emocions comencem la baixada. Baixant trobem el Refugi de Gouter, l’últim refugi guardat que es troba si accedeixes al Mont Blanc per la ruta “normal”. S’ha de dir que està en unes condicions que deixen molt que desitjar: és molt vell i està força malmés, i els WCs fan catipén. Segons diuen, s’està mirant per fer-ne un de nou, però de moment aquest és el què hi ha.
a) Aresta de Bosses, ja de baixada.
b) Refugi de Gouter.

Havent passat el refugi, el qual representa el límit de la cota de neu, es baixen unes escales que porten cap una paret de roca, la qual hi té encolats uns cables per tal de protegir de possibles caigudes. S’assembla molt a alguna via ferrada que ja hem fet, però amb menys risc, de manera que ni ens arribem a lligar. Després d’això, continuem baixant per una mena d’aresta fins que arribem a “La Bolera”. Aquest punt porta associat un gran historial de desgràcies i gairebé cada any es cobra alguna vida. Tanmateix, no representa cap dificultat tècnica excessiva. Es tracta d’una canal molt llarga de terra i roca, la qual es veu exposada a la caiguda de roques que, degut als canvis de temperatura i al desgast del temps, es desprenen des de la part alta amb relativa freqüència, rodolant pendent avall per on es troba el pas. Actualment hi ha un cable al qual pots assegurar-te per evitar accidents, però en la meva opinió aquest queda massa alt i dificulta l’agilitat de l’operació, fent que la travessa sigui més lenta i, per tant, més temps exposada. De fet, un cop allí es veuen situacions realment pintoresques que expliquen en bona part la quantitat d’accidents: la gent s’embolica de tal manera que fins i tot s’encreuen dos persones encordades al mateix cable, anul·lant la possibilitat d’esquivar un eventual caiguda de rocs. De manera que nosaltres optem per no lligar-nos i avançar pel costat més arrecerat de la canal amb la màxima celeritat, això sí, sempre vigilant cara amunt possibles desprendiments i als nostres peus possibles relliscades.


Refugi de Tete Rouse 3167 mts

Un cop passat això, ens dirigim cap al Refugi de Tete Rouse (3167 m) i, des d’aquí i en flanquieg cap a la dreta, baixem fins al cremallera Tramway du Mont Blanc, a l’estació de Nid d’Aigle (2373 m). El cremallera passa cada hora aproximadament i, tot i que va molt lent, sempre és més ràpid que baixar a peu fins al telefèric. Del telefèric baixem a la primera parada, Bellevue, i agafem el telecabina de Les Houches, el qual a l’estiu d’utilitza pel descens en BTT. A Les Houches agafem un bus que ens porta directament a Chamonix, on tanquem el cercle i posem fi a unes “vacances” d’emocions intenses i vibrants.

Text i fotos: Antonio Dolcet
Revisió i edició: Jordi Jové