diumenge, 31 d’octubre de 2010

Ermitanyos 2010. (31-10-2010)

  • Participants: Ferran, Jordi, Carlos
  • Temps total: 7 i mitja hores.
  • Grau de Dificultat: Molt alt. 87 km, 2000 m de desnivell positiu acumulat
  • Material: Bicicletes de Muntanya.


El 31 d'octubre el Ferran, el Carlos i jo mateix hem disputat la volta popular BTT Ermitanyos 2010. Aquesta és una cursa que consta de 3 variants, una curta de 45 km, una intermitja de 70 i una llarga de 90 km. El Ferran ha realitzat la versió intermitja, mentre que el Carlos i jo hem aconseguit acabar la llarga.

Breu Resum del mateix dia.
Ha estat una jornada duríssima. La prova en sí ja és d'una gran duresa, amb molt desnivell, trialeres difícils però precioses i zones trenca-cames totals. Però a més a més aquest any la meteorologia no ha acompanyat gens.
Hem començat amb bona temperatura a les 8 del matí, però aviat ha canviat la cosa i ha començat a ploure de forma continuada i persistent. Les temperatures han baixat força i ben aviat tots semblàvem anar amb el mateix model de.bicicleta: semblàvem croquetes. Arribats a l'ermita de Montalegre, i veient les perspectives, el Ferran ha decidit que ja en tenia prou, que total ja havia complert el seus objectius.
Més cap al migdia ha aparegut el vent, fred i tallant. I els problemes mecànics: el Carlos ha trencat la cadena per dos llocs. Però al final, res ha pogut impedir que finalitzéssim la prova. Objectiu aconseguit.

Des d'aquí felicitem a l'organització: un 10 en tot. A part, l'ambient boníssim. I els avituallaments, perfectes.

En breu, ampliarem aquesta entrada, amb fotos, track GPS i altres coses. Paciència.

Text: Jordi Jové

dimarts, 19 d’octubre de 2010

Esperó Est de La Pastereta (Montserrat Sud) 110 m. V (19-09-2010)


  • Participants: Rafel, Albert
  • Temps total: 3 hores i mitja aprox.: 1/2h d'aproximació, 2 hores escalant i la resta descens recollida i retorn.
  • Grau de dificultat: V
  • Material: casc, 2 cordes de 60 m., 10 cintes exprés, material per les reunions i davallador.
El passat diumenge 19 de setembre, juntament amb l'Albert, un amic de Barcelona que fa escalada una mica dominguera com jo mateix, vam anar a escalar la via Esperó Est a la Pastereta, al vessant Sud de Montserrat.

S'hi accedeix amb cotxe des de l'ampla pista que va de Collbató a la Vinya Nova, i d'aquí fins el Bruc. De fet, aquesta pista porta a nomborosos sectors d'escalada d'aquesta zona de la muntanya de Montserrat. Als pocs minuts de sortir de Collbató s'aparca en una esplanada a l'esquerra des d'on es veu perfectament el serrat o agulla de la Pastereta. Després d'una bona aproximació senyalitzada d'una mitja hora, ens vàrem plantar a peu de via, que vàrem escalar amb un parell d'hores.

La via i les reunions estan equipades i no té gaire dificultat. És una via de tres llargs, tots de IV amb un pas de V, que se supera molt bé ja que hi ha bona presa.

L'ambient de la zona és molt agradable i conforme es va guanyant alçada, l'entorn, com gairebé tot el de Montserrat, és preciós . La baixada es fa per la mateixa via, amb un parell de rapels d'uns 40 m, ja que les reunions estan preparades per rapelar. A les deu del matí estavem esmorzant tranquil·lament en un bar de Collbató, i a les tres de la tarda tornàvem a ser a casa, a Barcelona. Vaja, aquesta via, com altres de similars que hi ha a l'agulla, és perfecta per escalar una estona un matí de diumenge, aprofitant a la tardor o a l'hivern el solet de la cara sud de Montserrat.

Text i fotos: Rafel Folch

dilluns, 11 d’octubre de 2010

Ascens al Ballibierna (3056 m) i a la Tuca de Culebres (3051 m) des de l'embassament de Llauset (07-08-2010)


  • Participants: Jordi, Andrea
  • Temps total: 8 hores, de les quals la meitat ascendint.
  • Grau de Dificultat: Baix, excepte el Pas del Cavall, alt.
  • Material: Opcional una corda
El passat 7 d'agost finalment vam trobar el forat. Feia temps que l'Andrea em deia que volia fer el Ballibierna i, la veritat, jo també en tenia moltes ganes. És un cim que ens queda molt a prop de casa: l'Andrea és del Pont de Suert. Però la veritat és que jo tenia més ganes d'haver-lo fet amb els esquís l'hivern passat. De tota manera és complicat per esquiar-lo, no perquè requereixi molta tècnica, sinó perquè per atacar-lo cal accedir a una zona que queda aïllada per la neu durant tot l'hivern i part de la primavera: l'embassament de Llauset.
De totes maneres, tant a l'estiu com l'hivern, és d'aquelles muntanyes que et fan venir ganes de pujar-les només de veure-les. Estèticament és preciosa i domina la vista que queda des de l'embassament de Llauset.

Impressionant vista del Ballibierna des de l'aparcament de Llauset


A l'Andrea no li agrada molt matinar, o sigui que quan no és per obligació, sempre és un pèl complicat començar d'hora. Cap a les 8 del matí arranquem del Pont direcció a Aneto, on s'agafa el trencant que et porta cap a Llauset per una pista asfaltada però molt malmesa. Entre una cosa i l'altra ens posem a caminar cap a les 9 del matí. Enfilem per la vall de Llauset resseguint el GR-11 que voreja l'embassament.
Poc abans d'arribar al final de l'embassament és on decidim com enfoquem la jornada. Normalment, es trenca cap a la dreta, en direcció Nord (N) cap a l'estany de Botornàs, de manera que s'arriba al Ballibierna per la banda Est (E). Tanmateix, nosaltres decidim seguir rectes cap al coll de Llauset, que queda just al final de la vall. Això significa que arribarem per l'altra banda, l'Oest (O), i que el nostre primer cim serà la Tuca de Culebres.


a) Arribant al Coll de Llauset. b) L'Andrea al Coll.

La pujada fins al Coll de Llauset és una pujada molt directa i franca. Una mica més amunt de l'embassament el paisatge es transforma, el verd desapareix per complet i tot el que ens envolta és pedres primer, esqueixos de pissarra després i una gravera molt fina i relliscosa en el tram final. No obstant, la pujada no té cap dificultat. Un cop al coll els paisatge ja és impressionant pel molt que t'allarga la vista.
Creuem el coll i canvien de vessant per anar avançant en direcció N uns quants metres fins que, just on es troben les arestes que venen del Coll de Llauset i del Coll de Culebres, comencem una grimpada que sense masses dificultats ens porta directament cap a la Tuca de Culebres (3051 m). Les sensacions ens aquest punt són intenses, ja que es respira l'arribada al cim, però cal vigilar per lo descompost i relliscós del terrenys en alguns punts.

Panoràmica de la serralada de l'Aneto des del cim del Culebres. A la part dreta, el Ballibierna.

Ballibierna i Culebres són dos noms que van indissolublement lligats. És molt difícil fer-ne un i no fer l'altre, encara que per enllaçar-los cal passar el Pas del Cavall. Aquest és una aresta d'uns 20 m de longitud que cau molt inclinada pel seu costat "bo" i que cau completament vertical per l'altre. El seu nom li ve perquè, tot i no tenir molta dificultat tècnica, sí que causa gran impressió, de manera que molta gent escolleix superar-la tal com si muntés la sella d'un cavall. Des del meu punt de vista, fer-ho d'aquesta manera és molt menys segur que fer-ho amb tot el cos a una banda i amb dos els peus en adherència. Però això ja va a gustos.


a) "Andrea, això sembla xungo". b) Passant el Pas del Cavall

Quan nosaltres ens plantegem passar-lo, justament hi ha tres nois que venen en sentit contrari. El primer d'ells tot just s'agafa amb les mans alguna vegada. La veritat és que té un equilibri i confiança extraordinaris. Els altres dos ja passen d'una manera "més normal", és a dir, amb certes recances en algun tram i un d'ells, "munta" l'aresta. Veig com a l'Andrea li canvia la cara i li pregunto si té dubtes. La pregunta sobra; fins el més valent té dubtes. Parlem amb el noi que ha passat primer (basc havia de ser), que ens explica que el pas té sempre molt bones mans a l'aresta i que, encara que de lluny no ho sembla, només hi ha un pas delicat al mig on cal mirar-s'ho una mica.Decidim que passaré jo primer i l'Andrea vindrà darrere i que, en moments de dubtes, sobretot caldrà no aturar-se massa estona per a que el cap no doni masses voltes.
Començo passant jo. Cap problema, però el cangueli hi és. L'Andrea ve darrera meu però veig que en el pas delicat s'atura massa estona. Miro de parlar amb ella però res, no escolta: està bloquejada. Provo un altre cop de que reaccioni, però s'ho ha pensat massa i la por li bloqueja els braços i li fa portar el cos endavant, perdent l'adherència als peus. Reacciono immediatament i vaig a buscar-la. El noi basc, que se'ns havia quedat mirant, torna enrere per ajudar-nos. Entre l'un i l'altre aconseguim que l'Andrea torni una mica en sí, li marquem els peus i en un moment som fora. És el moment d'alleujar tensions i veig que, tot i el patiment i les llàgrimes, a l'Andrea li torna de seguida el somriure. El somriure és d'orgull, per haver superat el tràngol.


a) Celebrant el cim. b) La foto de rigor

Un cop passat el pas del Cavall, grimpadeta molt curta i som al cim del buscat Ballibierna. El cim és ample i llarg; el dia, plàcid; i la feina, feta. Tot convida a descarregar les motxilles, buscar una bona pedra per seure i menjar-se l'entrepà tot contemplant les espectaculars vistes, presidides per tota la serralada de les Maladetes i de l'Aneto cap a la cara N. Impressionant. I que bons són els entrepans a la muntanya.


Track de la sortida

És la una del migdia i només ens queda la baixada. Ens veiem ja la pell però... res més lluny. La baixada, que fem per la cara E, se'ns fa molt entretinguda. Primer el descens del cim, molt descompost i relliscós, no ens permet avançar gaire de pressa. Després, gran part de la baixa és una gran tartera, molt perdedora, ja que les pedres són molt grans i, tot i que hi han fites, el camí es perd amb molta facilitat. En aquest punt seguir el track del GPS és de gran utilitat. Tot baixant, ens trobem amb el camí que porta cap a l'Estany Chelat i més avall fins a tres llacs (els Estanyets de Coma Arnau) que cal sempre deixar a mà dreta. Poc després del tercer, girem a dreta, en direcció Sud (S), ennlaçant un altre cop amb el GR-11 que baixa del Coll de Ballibierna, per anar a parar directament a l'Estany de Botornàs i d'aquí, en forta pendent, fins a l'embassament de Llauset un altre cop. Només queda vorejar-lo i ja som al cotxe.


a) Tot baixant trobem un "pardalot" dominant una penya. b) L'embassament de Llauset mirant cap al SW

Tot i que no ens hem entretingut, hem emprat el mateix temps en baixar que en pujar, i realment tenim la sensació de que ha estat més llarga i més dura la baixada que la pujada. És per això segurament que la majoria de la gent fa la sortida en sentit invers, començant l'ascensió per la banda de Botornàs.

La sortida és de nivell fàcil, a excepció del Pas del Cavall, que té més de psicològic que no de tècnic. S'aconsella portar un corda curta per assegurar-vos si aneu amb algú impressionable. El paisatge tant en els punt de sortida-arribada, com als cims i colls, senzillament impressionant.

Enllaços:
Text i fotos: Jordi Jové

diumenge, 10 d’octubre de 2010

Ascens al Puigmal (2909 m) (04-07-2010)


  • Participants: Antonio, Ester
  • Temps total: 5 hores, de les quals 3 ascendint.
  • Grau de Dificultat: Baix.
  • Material: -
El cap de setmana del 3 i 4 de juliol vam anar a fer una mica de senderisme per la vall de Núria, i aquell diumenge teníem la intenció de pujar al Puigmal. A les fotos es veu un grup bastant nombrós, d'unes 14 persones. Però només n'érem dos de l'Aspardenya.


a) Vista del cim des de la llunyania. b) "Penitència" del grup amb qui pujàvem

El què realment volíem era posar-li els colors de l´Aspardenya, la nostra bandera particular, a un cim tan català com el Puigmal. Bé ens havíem de presentar i donar-li a conèixer que en terra catalana havia nascut un nou club esportiu.

Vista del cim des de l'avant-cim

I així ho vam fer. Ens val calçar de bon matí i, amb el cotxe, ens vam atansar fins a peu de muntanya. El cotxe es pot deixar a l'aparcament de Fontalba, que és bastant gran. Des d'allí només hi han unes tres hores fins al cim, de manera que matinant una mica fins i tot s'està a temps d'anar a fer una mica de turisme gastronòmic per la zona, que també apeteix de tant en tant,

L’ascensió es força fàcil, apta per tots els públics, i amb paciència es pot fer força bé. Nosaltres arribàrem al cim cap a les 10:00 h i tornarem a ser al cotxe sobre les 12:00 h, el què ens permetia d’anar a buscar un bon lloc per menjar.

Els aspadenyeros al peu de cim i plantant la bandera de l'Aspadernya a la creu del Puigmal

Va ser una excursioneta força bonica i emotiva.

Text i fotos: Antonio Dolset
Revisió i edició: Jordi Jové

dimarts, 5 d’octubre de 2010

Canvis al Rocòdrom

Es fa saber a tots els usuaris del Rocòdrom,

Que s'ha canviat el pany del Rocòdrom i que la nova clau es pot passar a recollir durant aquesta setmana i la vinent, de dilluns a dijous de 19:30h a 21:00h. L'Antonio hi serà allí per atendre-us.

Per recollir-la caldrà portar una fotocòpia de la targeta sanitària i un comprovant d'estar al corrent dels pagaments (rebuts bancàris).

També podeu trobar la nova butlleta d'inscripció per al Rocòdrom a la secció "Inscripcions" del bloc.

Atentament,
La Junta.

diumenge, 3 d’octubre de 2010

Ascens al Monte Perdido (3355 m) des del Cuello Ancho (24-06-2010)


  • Participants: Antonio, Ester
  • Temps total: 8 h 30 min.
  • Grau de Dificultat: Alt. Necessari conèixer les tècniques d'auto-detenció.
  • Material: Imprescidible grampons i piolet. Opcional corda.
Havíem quedat en arrancar d'Alcarràs la vigília de Sant Joan, sobre les 20:00 h. Jo tot just arribava a aquella hora, venint des del Conflent, on hi havíem anat a buscar la Flama del Canigó per "encendre" la Revetlla. El cansament era considerable, però les ganes d'experiències amb piolet i grampons podien més. I el que ens esperava l'endemà valia la pena. I tant: el Monte Perdido passant per la famosa Escupidera.
Ja feia temps que sentíem que l'Escupidera cada any es cobra alguna vida. De fet, a la setmana de haver-lo fet nosaltres, se'n cobraria una més. Probablement, com acostuma a passar en aquest casos, seria gent d'aquella que no va ni informada ni preparada per al que va a fer i, un cop allí, decideix obviar el risc i no tirar enrere, tot i sabent que hauria sigut l'opció més assenyada. Però bé... nosaltres sí que hi anàvem de preparats... però seria el primer cop que ens agafàvem grampons i piolet!!

Doncs, al que anàvem: cap a les 20:00h sortim d'Alcarràs, primer en direcció a Perpetro, d'allí cap a Ainsa i després cap a Escalona. Allí, parada i fonda, un plat combinat i a fer corbes fins al poble de Nerin, on arribem cap a les 23:00h. Allí teníem un forat en un hotelet i ens posem directes al catre, que al dia següent s'ha de matinar.


Aquest és el paisatge que us trobareu pel Monte Perdido
L'endemà hem quedat a les 6:30h amb l'Iñaki, un bon amic que, a més a més, ens faria unes bones pràctiques d'avançar encordats i d'auto-detenció. A les 7:00h ben puntual, el bus surt del poble i en 40min. ens deixa al Cuello Ancho. Amb el conductor quedem a les 18:00h per recollir-nos de tornada. Ens posem a caminar i de seguida es divisa el nostre objectiu. Les vistes són precioses; el paisatge és totalment verd, encara que no té res a veure amb al que estem acostumats al Pirineu català. Aquí la roca canvia i l'aigua s'escola molt més de pressa, de manera que no es formen tants rierols.
Caminem per sobre de la Senda de los Cazadores, flanquejant el barranc que ens queda a sota, fins arribar al que ens sembla el GR-11, que ens portaria al refugi de Goriz. En aquest punt s'ha d'estar atent a no perdre altura; en el flanqueig creuarem un rierol fins a arribar al camí que puja des del refugi fins a cim del Perdido. Un cop allí ja prenem el camí natural.


Estralls causats per una antiga glacera

El terreny va fent com balconades: és qüestió d'anar improvisant per trobar la millor traça. En la que seria la balconada més alta, hem d'anar a buscar la banda dreta, el que és diu el Pas del Vent. Arribats a aquest punt s'ha de parar compte, ja que després d'això ens enfilem pel mig de la canal fins arribar a un collat en el qual, des de la nostra dreta, hi desemboca una segona canal que és la que baixa del cim. En aquesta segona canal, el més aconsellable és flaquejar-la ben a prop de l'aresta dreta. D'aquesta manera guanyem altura d'una manera més regular i ens estalviem passar per damunt del llacs gelats i completament tapats per la neu!!

Buscant el Pas del Vent

Al final d'aquesta aresta és on comença la temible Escupidera. El seu mal nom li ve per ser una canal amb un fort pendent, de 40º o 50º que emboca, en la seva part baixa, cap una petita i pedregosa canal que acaba sobtadament. Una caiguda, doncs, i aquesta t'escup literalment al buit. Així doncs anirem amb compte, però no pas amb por. En aquests casos la por porta sovint a reaccions absurdes i, en conseqüència desenllaços fatídics.
Abans d'enfilar-la, creuem per agafar-la des de la banda esquerra, de manera que el primer tram de pujada dins la canal serà una llarga diagonal d'esquerra a dreta. Més amunt és qüestió d'anar fent ziga-zagues per tal de suavitzar el pendent, fins arribar a l'últim collat, on s'hi acostuma a formar una paret de neu ventada. El cim ens queda a mà dreta. Un cop al cim ressona el crit de "Aspardenyaaaa!!!!"

Vistes de la pala final al "Perdido" amb l'Escupidera al peu

Feta la feina, contemplem les espectaculars vistes mentre reposem forces amb alguna barreta. D'aquí només ens queda la baixada. Cal anar igualment amb compte en el tram de l'Escupidera. Però per la resta, res, arribem al lloc cap a les 14:30h. Tenint en compte que el bus ens recull a les 18:00h, encara ens queda una bona estona per relaxar-nos.

a) L'Ester encordada per primera vegada.
b) Som al cim: "Aspardenyaaaa!!!"
En quant a la dificultat, la sortida no és excessivament exigent. Ara, cal tenir clar què vas a fer i l'època de l'any en què s'hi va, per tal del saber on està la neu, en quines condicions, etcètera. Cal també tenir clars els conceptes de l'auto-detenció. L'Escupidera és un dels llocs on es registren més morts del Pirineu Aragonès. I no és estrany, amb la de gent que hi circula amb keds. Accident o negligència?

Finalment, agraïr al bon amic Iñaki, el qual ens va fer les pràctiques de autodetenció i encordar-se que tan bé ens han anat en les sorides següents. Però això ja us ho contaré...

Text i fotos: Antonio Dolset
Revisió i edició: Jordi Jové