divendres, 31 de maig de 2013

En record dels que no baixaran

La bellesa de les muntanyes
Aquestes poques línies són en record del Juanjo Garra i de totes aquelles altres persones, conegudes o desconegudes, que ja no baixaran de les alçades, però amb les que hem compartit l’amor i l’admiració per les muntanyes, i és probablement per la força i el pes d'aquesta admiració, per poder veure-les de prop i per sempre, que ja no n’han tornat.

Vaig seguir amb atenció el relat dels fets i el desenvolupament de l’operatiu de rescat tan bon punt es va informar de l’incident que el Juanjo Garra havia patit a la muntanya. El fet que els esdeveniments es poguessin seguir gairebé al moment, durant els quatre dies que va durar la seva lluita a mort, a l’igual que altres dispositius de rescats en llocs i circumstàncies similars (recordem el cas de l’Iñaki Ochoa a l’Annapurna, al 2008, que es recrea magistralment en la pel·lícula Pura Vida), va fer que la història anés prenent amb el pas de les hores una dimensió tràgica i una emoció i tensió creixents, que difícilment es donen en altres tipus d’accidents i rescats a la muntanya. La llunyania d’aquelles muntanyes, la soledat, les hores que cauen inexorables, la barreja de l'optimisme amb la desesperació, el desenllaç fatal que lentament va aproximant-se, la mobilització de molta gent per una única causa... són trets d’una història que, per bé i per mal, la muntanya ens ofereix de tant en tant.
Però no només a l’Himàlaia, sinó allò on hi hagi una muntanya als peus de la qual algú temps enrere hi va dipositar un somni, i ja no se’n va separar.

Vull fer un senzill i discret homenatge a totes aquelles companyes i companys que surten cada cap de setmana, o quan poden, a la natura, lluny o prop, a pujar i baixar muntanyes, caminant, escalant, grimpant, corrent, pedalant o simplement volant lliures amb la imaginació, perseguint alguna cosa difícil de definir però que sabem del cert que està allà fora, esperant-nos, enlloc de quedar-se al sofà de casa, molt més confortable però massa previsible.

Vagi per a ells i elles, i en record dels que no baixaran, aquesta bonica cançó de Txarango, Quan tot s’enlaira.

I també els hi dedico aquesta altra cançó, Society, d’Eddie Vedder, que forma part de la banda sonora de la pel·lícula Into the Wild, basada en una novel·la del mateix nom obra del periodista i alpinista Jon Krakauer, de la que recomano amb entusiasme la seva lectura, sobretot si perseguiu alguna cosa propera a la llibertat.

Rafel

dijous, 23 de maig de 2013

Proposta: Activitats de muntanya per a l'estiu

Us passem un seguit d'activitats de muntanya programades per a l'estiu on, com és habitual, comptarem amb la supervisió de guies titulats (UIAGM) de l'empresa Pirineosur. 
Com veieu les activitats ofertades són molt diverses. Escalada, descens d'engorjats per la zona d'Osca, alta muntanya al massis del Vignemale i iniciació a l'alpinisme al massís de la Maladeta.
El preu és de 30€ per dissabte i diumenge.
L'Associació aportarà el material que puguin necessitar els participants per realitzar aquestes activitats.
Si esteu interessats en assistir en alguna activitat podeu ficar-vos en contacte amb l'Antonio Dolcet per email o per telèfon al 678464885.

divendres, 3 de maig de 2013

Alpinisme: Cambra d'Ase. Corredor Vermicelle (PD. 250m)

Ascencions cerdanes. La cara nord a Cambra d'Ase


A principis del mes de febrer de 2013, vaig acostar-me fins al circ de Cambra d'Ase, un circ impressionant, molt alpí, a bell mig de la Cerdanya. No el coneixia, i la impressió i l'experiència que en vaig tenir van ser fantàstiques.
Concretament vaig ascendir el corredor Vermicelle (PD. 250m., 40º-60º) un corredor molt elegant i estètic, sense pràcticament cap dificultat tècnica, on només cal parar una mica més d'atenció en un possible mitx en la sortida, que jo vaig superar sense ni assabentar-me'n ja que estava completament cobert de neu, i és aquí, en la cornisa final, on la inclinació pot augmentar una mica.



L'aproximació es du a terme des del poble d'Eina, a la Cerdanya francesa, deixant el cotxe una mica més amunt, a les pistes d'esquí del mateix nom. Des d'aquí es remunta primer per pista i després per bosc ja en direcció el circ que domina majestuós el fons de la vall. Vaig trobar molta neu, i l'aproximació fou una agonia, ja que a cada passa em clavava pràcticament fins a la cintura. Un aproximació que, amb la neu assentada, o ja entrada la primavera, pot fer-se en un parell d'hores, jo vaig estar-ne quatre i mitja. La veritat és que vaig estar a punt de parar i girar cua, però no, vaig anar seguint penosament fins a l'entrada del corredor.

El Vermicelle és fàcilment identificable en el sector de les canals de la dreta, una línia recta molt estètica que puja fins molt a prop del cim occidental. Al número 309 de la revista Desnivel trobareu un extens article sobre les diferents possibilitats d'escalada hivernal al circ.

El corredor es trobava en bones condicions, especialment la segona part, amb una neu dura ben formada perfecta per clavar els grampons i els piolets.
La cornisa final la vaig superar bé, i un cop a dalt, amb uns pocs minuts direcció a la dreta, vaig assolir sense problemes el cim del Cambra d'Ase Occidental (2.711m.), amb unes vistes superbes de la Cerdanya, el Puigmal i les muntanyes de Núria, el massís del Carlit i el Canigó.
 El descens el vaig fer pel mateix corredor, tot i que la millor opció es encarar-lo per l'ampla canal central, perfecta com a opció per baixar amb esquís.


Resumint, vaig gaudir d'un molt bon dia l'alpinisme en una zona preciosa i per una canal molt bonica però sense dificultats remarcables, ideal com una primera visita al massís, a l'espera de futures i noves escalades.


En plena aproximació

Des de l'interior del corredor

Arribant a la sortida
A dalt de tot, un cop superada la cornisa

El cim del Cambra d'Ase Occidental