- Participants: Antonio, Ester
- Temps total: -
- Grau de Dificultat: Alta.
- Material: Imprescidible grampons, piolet i corda.
El Mont Blanc el podem descriure com un massís que té principalment tres agulles de dimensions descomunals: el Mont Blanc du Tacul (4248 m.), el Mont Maudit (4465 m.) i el Mont Blanc (4810 m.) pròpiament. La ruta que pretenem fer va crestejant aquest circ. A la primera agulla, l’”Ombro” del Tacul, normalment la gent no hi fa cim a no ser que hi vagi espressament, ja que requereix desviar-se força. La segona agulla, el Mont Maudit, és opcional, ja que arribar-hi representa desviar-se un mitja hora de la ruta principal. Havent passat aquesta, el camí planella fins al Collat de Bremba, on el circ tomba bruscament cap a la dreta i encara el Mont Blanc, al qual si arriba simplement a base de caminar i caminar, sense cap més dificultat.
Comencem l'objectiu final, el Mont Blanc. 15 de juliol del 2010.
Finalment, el dijous 15 de juliol comencem a caminar cap al nostre objectiu principal: el Montblanc. Tots els dies que ens hem atansat fins a Chamonix, hem fet visita a la “Maison de la Montagne” on tenen informació de tot tipus de activitats de muntanya i pengen cada dia la previsió meteorològica a una setmana vista. Normalment, les prediccions són bastant encertades.
Just del mig de Chamonix surt el telefèric de la Aiguille du Midi cap a la ascensió del Mont Blanc per la Ruta Quatremils, ascendint directament fins a 3842 m. El telefèric li dóna una vida especial al poble, ja que es respira un ambient de muntanyisme que no es troba en gaires llocs més. Trobes gent pel carrer amb botes, amb el parapent a l’esquena, amb bicis de decents, amb les cordes... pels amants de la muntanya és realment un lloc amb un encant especial.
Només sortim del telefèric notem a la cara el vent glaçat per la neu i el gel. Passem primer un túnel foradat a la roca i després per un altre excavat al glaç i que no para de gotejar aigua del desgel. Fins sortint d’aquest segon diguem que hi pot accedir tothom. Però un cop fora, el pas està intercedit per una tanca metàl·lica, un portell i un vigilant. Aquest bon home s’encarrega de només deixar passar aquells que ja porten els grampons als peus. I no és pas per menys: immediatament la ruta es deixa caure per una aresta fina i afilada que, de no estar massa familiaritzat amb la neu i el glaç, ben segur que et dispara el cor. Aquest és el camí que condueix al Refugi de Cosmicos (3613 m.); de fet, un cop al punt més baix de l’aresta, el refugi ja es divisa, encara que ens queda un bon tros fins arribar-hi.
a) Aresta de camí al Refugi de Cosmicos.
b) El Refugi de Cosmicos a la dreta i sota dell tota la planícia de tendes de campanya.
Sota el refugi, trobem un esplanada a plena de tendes de campanya, de la gent que no es volen permetre el luxe que costa el refugi, el qual està net i endreçat, amb un menjar molt bo i fins i tot xocolatada per la tarda. Però els preus realment són elevats (només una ampolla d’aigua pot arribar a costar 5 €).
Arribem al refugi als volts de les 17:00h i ens posem a beure per evitar el mal d’alçada. Ens n'anem a dormir aviat, sobre les 20:30h amb encara alguns raigs de sol que es colen per la finestra. Però entre el nervis i l’alçada tot no va ser més que donar tombs al llit. Cap de nosaltres podem aclucar l’ull ni un segon, i a mitjanit, dempeus.
Atac al cim i descens per la ruta "normal". 16 de juliol del 2010.
Quan ens llevem el caos s’ha apoderat del lloc i tot són cues per tot arreu: per esmorzar, per agafar el material, per anar als serveis. O sigui que el més interessant es repartir-se en cues diferents per evitar aglomeracions i, el més important, l’esmorzar!!
Un cop enllestits sortim a fora, ens calem els grampons i a caminar. És al voltant de la 1 de la matinada. El camí no té dificultat i només cal anar seguint el cuquet de gent que tenim al davant, baixant primer fins a l’esplanada de les tendes i, després, trencant a la dreta per a anar a buscar la paret tombada que baixa de l’“Ombro” de Tacul.
a) Poca cosa es veu apart d'un cuquet de frontals.
b) Guaita, aquí ens trobem la nostra primera "arrimaya" i algun "pachi" hi ha portat pel nostre bé una escala d’alumini
Anem avançant molt poc a poc, però al cap d’un moment veiem que ens anem trobant la gent que ens havia passat davant feia estona, els quals han d’anar parant per restaurar forces. Ens queda clar que en aquest ambient el millor és tenir un ritme constant, ni que sigui baix, però que no et passi factura després.
Passem pel costat del Tacul i seguim endavant. Al cap de poc, tot i ser encara de nit, tenim una desagradable sensació: alguna cosa semblant a una pedra passa a gran velocitat molt a prop nostre. Al moment, un altre cop, alguna cosa cau a gran velocitat a la meva vora. Més endavant veurem que en aquell punt teníem just a sobre el coll de Mont Maudit, i que la gent que s’hi aproximava anava desprenent tascons de gel al picar amb el piolet, els quals queien endimoniadament.
a) Les primeres llums del dia es mostraven uns paisatges preciosos.
b) El Collat de la Bremba és espectacular, amb aquesta llum tan blanca i els seracs sortint del mantell de neu.
La paret que porta al coll té uns 50º d’inclinació i, tot i ser dels primers cops que ens estirem del piolet (amb un sol piolet), la superem amb èxit. Al mateix punt hi ha una corda fixa que, quan no ha estat engolida pel gel, fa el seu servei.
Un cop al coll només es tracta de caminar i caminar, i anar pujant lentament. El cim és quelcom poc definit, seria com un camí “cavat” com un cavalló, d’uns 20 m de llarg i uns 3 m d’ample, i realment no té cap element que en destaqui la seva importància (ni cap creu, ni figura, ni punt geodèsic). Però nois, quan hi ets el cor se t’omple d’emocions. Coincideix que, just arribant al cim es fa plenament de dia, de manera que el moment encara es fa més especial encara, i agraïm que no hagi sigut de dia del tot fins a aquell precís instant.
a)La joia en fer cim i desplegar el nostre nom: Aspardenyaaaa!!!! b) Aquí amb el nostre amic Iñaki amb qui hem compartit tantes emocions aquest estiu.
Encara mig digerint les emocions comencem la baixada. Baixant trobem el Refugi de Gouter, l’últim refugi guardat que es troba si accedeixes al Mont Blanc per la ruta “normal”. S’ha de dir que està en unes condicions que deixen molt que desitjar: és molt vell i està força malmés, i els WCs fan catipén. Segons diuen, s’està mirant per fer-ne un de nou, però de moment aquest és el què hi ha.
a) Aresta de Bosses, ja de baixada.
b) Refugi de Gouter.
Havent passat el refugi, el qual representa el límit de la cota de neu, es baixen unes escales que porten cap una paret de roca, la qual hi té encolats uns cables per tal de protegir de possibles caigudes. S’assembla molt a alguna via ferrada que ja hem fet, però amb menys risc, de manera que ni ens arribem a lligar. Després d’això, continuem baixant per una mena d’aresta fins que arribem a “La Bolera”. Aquest punt porta associat un gran historial de desgràcies i gairebé cada any es cobra alguna vida. Tanmateix, no representa cap dificultat tècnica excessiva. Es tracta d’una canal molt llarga de terra i roca, la qual es veu exposada a la caiguda de roques que, degut als canvis de temperatura i al desgast del temps, es desprenen des de la part alta amb relativa freqüència, rodolant pendent avall per on es troba el pas. Actualment hi ha un cable al qual pots assegurar-te per evitar accidents, però en la meva opinió aquest queda massa alt i dificulta l’agilitat de l’operació, fent que la travessa sigui més lenta i, per tant, més temps exposada. De fet, un cop allí es veuen situacions realment pintoresques que expliquen en bona part la quantitat d’accidents: la gent s’embolica de tal manera que fins i tot s’encreuen dos persones encordades al mateix cable, anul·lant la possibilitat d’esquivar un eventual caiguda de rocs. De manera que nosaltres optem per no lligar-nos i avançar pel costat més arrecerat de la canal amb la màxima celeritat, això sí, sempre vigilant cara amunt possibles desprendiments i als nostres peus possibles relliscades.
Refugi de Tete Rouse 3167 mts
Un cop passat això, ens dirigim cap al Refugi de Tete Rouse (3167 m) i, des d’aquí i en flanquieg cap a la dreta, baixem fins al cremallera Tramway du Mont Blanc, a l’estació de Nid d’Aigle (2373 m). El cremallera passa cada hora aproximadament i, tot i que va molt lent, sempre és més ràpid que baixar a peu fins al telefèric. Del telefèric baixem a la primera parada, Bellevue, i agafem el telecabina de Les Houches, el qual a l’estiu d’utilitza pel descens en BTT. A Les Houches agafem un bus que ens porta directament a Chamonix, on tanquem el cercle i posem fi a unes “vacances” d’emocions intenses i vibrants.
Text i fotos: Antonio Dolcet
Revisió i edició: Jordi Jové
