Ascens al Monte Perdido (3355 m) des del Cuello Ancho (24-06-2010)

• Participants: Antonio, Ester
• Temps total: 8 h 30 min.
• Grau de Dificultat: Alt. Necessari conèixer les tècniques d'auto-detenció.
• Material: Imprescidible grampons i piolet. Opcional corda.

Havíem quedat en arrancar d'Alcarràs la vigília de Sant Joan, sobre les 20:00 h. Jo tot just arribava a aquella hora, venint des del Conflent, on hi havíem anat a buscar la Flama del Canigó per "encendre" la Revetlla. El cansament era considerable, però les ganes d'experiències amb piolet i grampons podien més. I el que ens esperava l'endemà valia la pena. I tant: el Monte Perdido passant per la famosa Escupidera.

Ja feia temps que sentíem que l'Escupidera cada any es cobra alguna vida. De fet, a la setmana de haver-lo fet nosaltres, se'n cobraria una més. Probablement, com acostuma a passar en aquest casos, seria gent d'aquella que no va ni informada ni preparada per al que va a fer i, un cop allí, decideix obviar el risc i no tirar enrere, tot i sabent que hauria sigut l'opció més assenyada. Però bé... nosaltres sí que hi anàvem de preparats... però seria el primer cop que ens agafàvem grampons i piolet!!

Doncs, al que anàvem: cap a les 20:00h sortim d'Alcarràs, primer en direcció a Perpetro, d'allí cap a Ainsa i després cap a Escalona. Allí, parada i fonda, un plat combinat i a fer corbes fins al poble de Nerin, on arribem cap a les 23:00h. Allí teníem un forat en un hotelet i ens posem directes al catre, que al dia següent s'ha de matinar.

Aquest és el paisatge que us trobareu pel Monte Perdido

L'endemà hem quedat a les 6:30h amb l'Iñaki, un bon amic que, a més a més, ens faria unes bones pràctiques d'avançar encordats i d'auto-detenció. A les 7:00h ben puntual, el bus surt del poble i en 40min. ens deixa al Cuello Ancho. Amb el conductor quedem a les 18:00h per recollir-nos de tornada. Ens posem a caminar i de seguida es divisa el nostre objectiu. Les vistes són precioses; el paisatge és totalment verd, encara que no té res a veure amb al que estem acostumats al Pirineu català. Aquí la roca canvia i l'aigua s'escola molt més de pressa, de manera que no es formen tants rierols.

Caminem per sobre de la Senda de los Cazadores, flanquejant el barranc que ens queda a sota, fins arribar al que ens sembla el GR-11, que ens portaria al refugi de Goriz. En aquest punt s'ha d'estar atent a no perdre altura; en el flanqueig creuarem un rierol fins a arribar al camí que puja des del refugi fins a cim del Perdido. Un cop allí ja prenem el camí natural.

Estralls causats per una antiga glacera

El terreny va fent com balconades: és qüestió d'anar improvisant per trobar la millor traça. En la que seria la balconada més alta, hem d'anar a buscar la banda dreta, el que és diu el Pas del Vent. Arribats a aquest punt s'ha de parar compte, ja que després d'això ens enfilem pel mig de la canal fins arribar a un collat en el qual, des de la nostra dreta, hi desemboca una segona canal que és la que baixa del cim. En aquesta segona canal, el més aconsellable és flaquejar-la ben a prop de l'aresta dreta. D'aquesta manera guanyem altura d'una manera més regular i ens estalviem passar per damunt del llacs gelats i completament tapats per la neu!!

Buscant el Pas del Vent

Al final d'aquesta aresta és on comença la temible Escupidera. El seu mal nom li ve per ser una canal amb un fort pendent, de 40º o 50º que emboca, en la seva part baixa, cap una petita i pedregosa canal que acaba sobtadament. Una caiguda, doncs, i aquesta t'escup literalment al buit. Així doncs anirem amb compte, però no pas amb por. En aquests casos la por porta sovint a reaccions absurdes i, en conseqüència desenllaços fatídics.

Abans d'enfilar-la, creuem per agafar-la des de la banda esquerra, de manera que el primer tram de pujada dins la canal serà una llarga diagonal d'esquerra a dreta. Més amunt és qüestió d'anar fent ziga-zagues per tal de suavitzar el pendent, fins arribar a l'últim collat, on s'hi acostuma a formar una paret de neu ventada. El cim ens queda a mà dreta. Un cop al cim ressona el crit de "Aspardenyaaaa!!!!"

Vistes de la pala final al "Perdido" amb l'Escupidera al peu

Feta la feina, contemplem les espectaculars vistes mentre reposem forces amb alguna barreta. D'aquí només ens queda la baixada. Cal anar igualment amb compte en el tram de l'Escupidera. Però per la resta, res, arribem al lloc cap a les 14:30h. Tenint en compte que el bus ens recull a les 18:00h, encara ens queda una bona estona per relaxar-nos.

a) L'Ester encordada per primera vegada.

b) Som al cim: "Aspardenyaaaa!!!"

En quant a la dificultat, la sortida no és excessivament exigent. Ara, cal tenir clar què vas a fer i l'època de l'any en què s'hi va, per tal del saber on està la neu, en quines condicions, etcètera. Cal també tenir clars els conceptes de l'auto-detenció. L'Escupidera és un dels llocs on es registren més morts del Pirineu Aragonès. I no és estrany, amb la de gent que hi circula amb keds. Accident o negligència?

Finalment, agraïr al bon amic Iñaki, el qual ens va fer les pràctiques de autodetenció i encordar-se que tan bé ens han anat en les sorides següents. Però això ja us ho contaré...

Text i fotos: Antonio Dolset

Revisió i edició: Jordi Jové