dilluns, 11 d’octubre del 2010

Ascens al Ballibierna (3056 m) i a la Tuca de Culebres (3051 m) des de l'embassament de Llauset (07-08-2010)


  • Participants: Jordi, Andrea
  • Temps total: 8 hores, de les quals la meitat ascendint.
  • Grau de Dificultat: Baix, excepte el Pas del Cavall, alt.
  • Material: Opcional una corda
El passat 7 d'agost finalment vam trobar el forat. Feia temps que l'Andrea em deia que volia fer el Ballibierna i, la veritat, jo també en tenia moltes ganes. És un cim que ens queda molt a prop de casa: l'Andrea és del Pont de Suert. Però la veritat és que jo tenia més ganes d'haver-lo fet amb els esquís l'hivern passat. De tota manera és complicat per esquiar-lo, no perquè requereixi molta tècnica, sinó perquè per atacar-lo cal accedir a una zona que queda aïllada per la neu durant tot l'hivern i part de la primavera: l'embassament de Llauset.
De totes maneres, tant a l'estiu com l'hivern, és d'aquelles muntanyes que et fan venir ganes de pujar-les només de veure-les. Estèticament és preciosa i domina la vista que queda des de l'embassament de Llauset.

Impressionant vista del Ballibierna des de l'aparcament de Llauset


A l'Andrea no li agrada molt matinar, o sigui que quan no és per obligació, sempre és un pèl complicat començar d'hora. Cap a les 8 del matí arranquem del Pont direcció a Aneto, on s'agafa el trencant que et porta cap a Llauset per una pista asfaltada però molt malmesa. Entre una cosa i l'altra ens posem a caminar cap a les 9 del matí. Enfilem per la vall de Llauset resseguint el GR-11 que voreja l'embassament.
Poc abans d'arribar al final de l'embassament és on decidim com enfoquem la jornada. Normalment, es trenca cap a la dreta, en direcció Nord (N) cap a l'estany de Botornàs, de manera que s'arriba al Ballibierna per la banda Est (E). Tanmateix, nosaltres decidim seguir rectes cap al coll de Llauset, que queda just al final de la vall. Això significa que arribarem per l'altra banda, l'Oest (O), i que el nostre primer cim serà la Tuca de Culebres.


a) Arribant al Coll de Llauset. b) L'Andrea al Coll.

La pujada fins al Coll de Llauset és una pujada molt directa i franca. Una mica més amunt de l'embassament el paisatge es transforma, el verd desapareix per complet i tot el que ens envolta és pedres primer, esqueixos de pissarra després i una gravera molt fina i relliscosa en el tram final. No obstant, la pujada no té cap dificultat. Un cop al coll els paisatge ja és impressionant pel molt que t'allarga la vista.
Creuem el coll i canvien de vessant per anar avançant en direcció N uns quants metres fins que, just on es troben les arestes que venen del Coll de Llauset i del Coll de Culebres, comencem una grimpada que sense masses dificultats ens porta directament cap a la Tuca de Culebres (3051 m). Les sensacions ens aquest punt són intenses, ja que es respira l'arribada al cim, però cal vigilar per lo descompost i relliscós del terrenys en alguns punts.

Panoràmica de la serralada de l'Aneto des del cim del Culebres. A la part dreta, el Ballibierna.

Ballibierna i Culebres són dos noms que van indissolublement lligats. És molt difícil fer-ne un i no fer l'altre, encara que per enllaçar-los cal passar el Pas del Cavall. Aquest és una aresta d'uns 20 m de longitud que cau molt inclinada pel seu costat "bo" i que cau completament vertical per l'altre. El seu nom li ve perquè, tot i no tenir molta dificultat tècnica, sí que causa gran impressió, de manera que molta gent escolleix superar-la tal com si muntés la sella d'un cavall. Des del meu punt de vista, fer-ho d'aquesta manera és molt menys segur que fer-ho amb tot el cos a una banda i amb dos els peus en adherència. Però això ja va a gustos.


a) "Andrea, això sembla xungo". b) Passant el Pas del Cavall

Quan nosaltres ens plantegem passar-lo, justament hi ha tres nois que venen en sentit contrari. El primer d'ells tot just s'agafa amb les mans alguna vegada. La veritat és que té un equilibri i confiança extraordinaris. Els altres dos ja passen d'una manera "més normal", és a dir, amb certes recances en algun tram i un d'ells, "munta" l'aresta. Veig com a l'Andrea li canvia la cara i li pregunto si té dubtes. La pregunta sobra; fins el més valent té dubtes. Parlem amb el noi que ha passat primer (basc havia de ser), que ens explica que el pas té sempre molt bones mans a l'aresta i que, encara que de lluny no ho sembla, només hi ha un pas delicat al mig on cal mirar-s'ho una mica.Decidim que passaré jo primer i l'Andrea vindrà darrere i que, en moments de dubtes, sobretot caldrà no aturar-se massa estona per a que el cap no doni masses voltes.
Començo passant jo. Cap problema, però el cangueli hi és. L'Andrea ve darrera meu però veig que en el pas delicat s'atura massa estona. Miro de parlar amb ella però res, no escolta: està bloquejada. Provo un altre cop de que reaccioni, però s'ho ha pensat massa i la por li bloqueja els braços i li fa portar el cos endavant, perdent l'adherència als peus. Reacciono immediatament i vaig a buscar-la. El noi basc, que se'ns havia quedat mirant, torna enrere per ajudar-nos. Entre l'un i l'altre aconseguim que l'Andrea torni una mica en sí, li marquem els peus i en un moment som fora. És el moment d'alleujar tensions i veig que, tot i el patiment i les llàgrimes, a l'Andrea li torna de seguida el somriure. El somriure és d'orgull, per haver superat el tràngol.


a) Celebrant el cim. b) La foto de rigor

Un cop passat el pas del Cavall, grimpadeta molt curta i som al cim del buscat Ballibierna. El cim és ample i llarg; el dia, plàcid; i la feina, feta. Tot convida a descarregar les motxilles, buscar una bona pedra per seure i menjar-se l'entrepà tot contemplant les espectaculars vistes, presidides per tota la serralada de les Maladetes i de l'Aneto cap a la cara N. Impressionant. I que bons són els entrepans a la muntanya.


Track de la sortida

És la una del migdia i només ens queda la baixada. Ens veiem ja la pell però... res més lluny. La baixada, que fem per la cara E, se'ns fa molt entretinguda. Primer el descens del cim, molt descompost i relliscós, no ens permet avançar gaire de pressa. Després, gran part de la baixa és una gran tartera, molt perdedora, ja que les pedres són molt grans i, tot i que hi han fites, el camí es perd amb molta facilitat. En aquest punt seguir el track del GPS és de gran utilitat. Tot baixant, ens trobem amb el camí que porta cap a l'Estany Chelat i més avall fins a tres llacs (els Estanyets de Coma Arnau) que cal sempre deixar a mà dreta. Poc després del tercer, girem a dreta, en direcció Sud (S), ennlaçant un altre cop amb el GR-11 que baixa del Coll de Ballibierna, per anar a parar directament a l'Estany de Botornàs i d'aquí, en forta pendent, fins a l'embassament de Llauset un altre cop. Només queda vorejar-lo i ja som al cotxe.


a) Tot baixant trobem un "pardalot" dominant una penya. b) L'embassament de Llauset mirant cap al SW

Tot i que no ens hem entretingut, hem emprat el mateix temps en baixar que en pujar, i realment tenim la sensació de que ha estat més llarga i més dura la baixada que la pujada. És per això segurament que la majoria de la gent fa la sortida en sentit invers, començant l'ascensió per la banda de Botornàs.

La sortida és de nivell fàcil, a excepció del Pas del Cavall, que té més de psicològic que no de tècnic. S'aconsella portar un corda curta per assegurar-vos si aneu amb algú impressionable. El paisatge tant en els punt de sortida-arribada, com als cims i colls, senzillament impressionant.

Enllaços:
Text i fotos: Jordi Jové

2 comentaris:

Fartet ha dit...

Per la banda N no es pot evitar el pas? Es podia desgrimpar uns metres per una corniseta no?
Si mal no recordo hi havia un clau amb una argolla per assegurar el pas de cavall. Encara hi és?
La baixada a mi tb se'm va fer llarga i perdedora...
L'Andrea no se perquè es fa tant la romancera si sempre ho acaba fent tot! ;)
Enhorabona per l'activitat!
Raül

Jordi Jové ha dit...

Lo de evitar el pas per N no ho sé, perquè la veritat és que no ho vaig veure. Però l'argolla sí que hi era.
Aquesta l'hem de fer amb esquís: BTT-esquí!!