Estada als Alps, Part I: Gran Paradiso (4061 m.) i Petit Aguilvert (3512 m.) (10/14-07-10)

• Participants: Antonio, Ester
• Temps total: -
• Grau de Dificultat: Alta.
• Material: Imprescidible grampons, piolet i corda.

Entre els passats 10 i 16 de juliol del 2010, l’Ester i jo, l’Antonio, juntament amb el nostre bon amic Iñaki, ens vam aventurar a passar uns dies de vacances als Alps, per fer una mica d’alpinisme en el sentit més literal de la paraula: pujar muntanyes als Alps. La nostra estada va tenir com a punt culminant l’ascenció al Mont Blanc, la muntanya més alta d’Europa Occidental amb 4810 m. i uns dels nostres més anhelats reptes. Tots seguit us presentem en dos capítols un breu resum de com va anar la història i de les nostres impressions.

Quan tot comença. 10 i 11 de juliol del 2010.
Finalment, després de dos mesos de preparació intensa, corrent pels camins del poble i d’excursions cada cap de setmana, ha arribat l’hora de la veritat: marxem cap a Chamonix. Així doncs, el diumenge, 10 de juliol hem de recollir el nostre amic Iñaki a primera hora de la tarda a Jaca, el lloc on viu. Però se’ns fa un pèl tard i arribem cap a les sis. L’Iñaki ens convida a fer unes tapes, de manera que la cosa no pot començar de forma més relaxada: plenant bé l’estomac... però, què carai!, estem de vacances, no?
L’endemà ens llevem ben d’hora, cap a les 5, ens fiquem al cotxe i... 11 hores fins a Chamonix, primera parada.

Chamonix i al fons el nostre destí final, el Mont Blanc.

Una aclimatació de luxe: Gran Paradiso (4061 m.) i Petit Aguilvert (3512 m.). 12, 13 i 14 de juliol del 2010.
Abans d’encarar-se al mític Mont Blanc, cal fer una bona aclimatació. Decidim començar fent el cim del Gran Paradiso (4061 m.), el més alt dels Alps italians i que té un final en creta rocosa. La primera jornada d’ascenció (12 de juliol) l’invertim en arribar al refugi Vittorio Emmanuele, a 2735 m.

Arribada al refugi Vittorio Emanuele (2735 m.)

El refugi és força acollidor i, és clar que, sent italià, per sopar toca un bon plat de pasta i un bon tros de pastís de postres. Ens fa força respecte els possibles efectes de la vida en alçada, de manera que mirem de beure bastants líquids per tal d’aclimatar millor. Havent sopat, encarem el llit, que l’endemà toca sortir d’hora, i ens trobem que les habitacions són gairebé individuals: de 4, 6 ó 8 persones. Això sí, dins les habitacions, l’espai justeja una mica i gairebé no et pots ni regirar; quan ets a la llitera de dalt, gairebé toques al sostre.
L’endemà, cap a les 5:00 h ja estem caminant amb els frontals encesos, per un sender força marcat que no presenta problemes de pèrdua. Tot caminant se’ns fa de dia, però els raigs de sol duren ben poc i una boira freda ens cau a sobre, impedint-nos veure el poc que ens falta per assolir la cresta de roca. Quan comencem a crestejar, el fred intens que travessa els guants ens deixa el tacte just per sentir les roques i el gel on ens cal agafar-nos. Allí les cordades hi fan coses bastant insòlites i, en alguns moments vaig arribar a estar envoltat de fins i tot 3 cordades diferents.
Finalment assolim el cim, on ens hi espera una verge pelada del fred. I cap avall. Des de la sortida del refugi fins al retorn al mateix punt passen unes 7 hores. Seguim baixant i, un cop a l’aparcament, un “xiringuito” de plats combinats!! Sense dubtar-ho, ens sentem a endrapar i reposar energies, que la cosa no s’acaba aquí.

a) Caminant amb les primeres llums del dia.

b) El sol dura ben poc i boira i fred quan faltava ben poc per arribar a la cresta de roca.

a) A la cresta, amb el fred a les mans i el tacte mínim per agafar-te a la roca glaçada. I nosaltres novatillos amb els grampons!!!

b) No sé pas qui és més estampa, si la verge o l’Antoni.

Ja de baixada, mireu com cuiden els italians els seus camins del parc!!

El dimecres 14 de juliol ens disposem a fer el cim del Petit Aguilvert, un pic de 3500 m que ens servirà per aclimatar-nos millor i per fer pràctiques de grimpada amb grampons, amb els que encara ens sentim un mical novells.
El punt de partida és poble d’Argentiere, des d’on només arrencar ja veiem una espectacular vista de la muntanya. Des d’allí, el primer tram es fa amb el telefèric de Grand Montets, que et porta directament fins a la cota 3000 m. Durant l’ascenció experimentem el què vol dir exactament “pràctiques de grimpada amb grampons”, ja que la pala de neu que hem d’afrontar fa uns 45º de pendent. Més amunt ens espera una aresta de roca mixta amb passos de grau IIIb.

a) Aclimatació i grimpades a la Petit Aguilvert.

b) Vista la paret que hem d'afrontar: una pala de neu a 45º i després una aresta de roca mixta amb passos de IIIb.

De tornada, l’arribada al telefèric és un punt on tothom hi fa “pràctiques” de grampons i d’assegurament, ja que la pala de neu està força endurida i glaçada. Havent acabat, i aprofitant que estem per la zona, ens acostem a Zermatt per veure l’espectacular Cervino (o Matterhorn, depenent de si ets al costat italià o suís) de 4478 m d’alçada.

a) Al cim. Què emprenyador l’Antoni, oi?

b) Vistes del Cervino (o Matterhorn) (4478 m.) des de Zermatt.

Text i fotos: Antonio Dolcet

Revisió i edició: Jordi Jové