En record dels que no baixaran

La bellesa de les muntanyes

Aquestes poques línies són en record del Juanjo Garra i de totes aquelles altres persones, conegudes o desconegudes, que ja no baixaran de les alçades, però amb les que hem compartit l’amor i l’admiració per les muntanyes, i és probablement per la força i el pes d'aquesta admiració, per poder veure-les de prop i per sempre, que ja no n’han tornat.

Vaig seguir amb atenció el relat dels fets i el desenvolupament de l’operatiu de rescat tan bon punt es va informar de l’incident que el Juanjo Garra havia patit a la muntanya. El fet que els esdeveniments es poguessin seguir gairebé al moment, durant els quatre dies que va durar la seva lluita a mort, a l’igual que altres dispositius de rescats en llocs i circumstàncies similars (recordem el cas de l’Iñaki Ochoa a l’Annapurna, al 2008, que es recrea magistralment en la pel·lícula Pura Vida), va fer que la història anés prenent amb el pas de les hores una dimensió tràgica i una emoció i tensió creixents, que difícilment es donen en altres tipus d’accidents i rescats a la muntanya. La llunyania d’aquelles muntanyes, la soledat, les hores que cauen inexorables, la barreja de l'optimisme amb la desesperació, el desenllaç fatal que lentament va aproximant-se, la mobilització de molta gent per una única causa... són trets d’una història que, per bé i per mal, la muntanya ens ofereix de tant en tant.

Però no només a l’Himàlaia, sinó allò on hi hagi una muntanya als peus de la qual algú temps enrere hi va dipositar un somni, i ja no se’n va separar.

Vull fer un senzill i discret homenatge a totes aquelles companyes i companys que surten cada cap de setmana, o quan poden, a la natura, lluny o prop, a pujar i baixar muntanyes, caminant, escalant, grimpant, corrent, pedalant o simplement volant lliures amb la imaginació, perseguint alguna cosa difícil de definir però que sabem del cert que està allà fora, esperant-nos, enlloc de quedar-se al sofà de casa, molt més confortable però massa previsible.

Vagi per a ells i elles, i en record dels que no baixaran, aquesta bonica cançó de Txarango, Quan tot s’enlaira.

I també els hi dedico aquesta altra cançó, Society, d’Eddie Vedder, que forma part de la banda sonora de la pel·lícula Into the Wild, basada en una novel·la del mateix nom obra del periodista i alpinista Jon Krakauer, de la que recomano amb entusiasme la seva lectura, sobretot si perseguiu alguna cosa propera a la llibertat.

Rafel