Estada als Alps, Part I: Gran Paradiso (4061 m.) i Petit Aguilvert (3512 m.) (10/14-07-10)

• Participants: Antonio, Ester
• Temps total: -
• Grau de Dificultat: Alta.
• Material: Imprescidible grampons, piolet i corda.

Entre els passats 10 i 16 de juliol del 2010, l’Ester i jo, l’Antonio, juntament amb el nostre bon amic Iñaki, ens vam aventurar a passar uns dies de vacances als Alps, per fer una mica d’alpinisme en el sentit més literal de la paraula: pujar muntanyes als Alps. La nostra estada va tenir com a punt culminant l’ascenció al Mont Blanc, la muntanya més alta d’Europa Occidental amb 4810 m. i uns dels nostres més anhelats reptes. Tots seguit us presentem en dos capítols un breu resum de com va anar la història i de les nostres impressions.

Quan tot comença. 10 i 11 de juliol del 2010.
Finalment, després de dos mesos de preparació intensa, corrent pels camins del poble i d’excursions cada cap de setmana, ha arribat l’hora de la veritat: marxem cap a Chamonix. Així doncs, el diumenge, 10 de juliol hem de recollir el nostre amic Iñaki a primera hora de la tarda a Jaca, el lloc on viu. Però se’ns fa un pèl tard i arribem cap a les sis. L’Iñaki ens convida a fer unes tapes, de manera que la cosa no pot començar de forma més relaxada: plenant bé l’estomac... però, què carai!, estem de vacances, no?
L’endemà ens llevem ben d’hora, cap a les 5, ens fiquem al cotxe i... 11 hores fins a Chamonix, primera parada.

Chamonix i al fons el nostre destí final, el Mont Blanc.

Una aclimatació de luxe: Gran Paradiso (4061 m.) i Petit Aguilvert (3512 m.). 12, 13 i 14 de juliol del 2010.
Abans d’encarar-se al mític Mont Blanc, cal fer una bona aclimatació. Decidim començar fent el cim del Gran Paradiso (4061 m.), el més alt dels Alps italians i que té un final en creta rocosa. La primera jornada d’ascenció (12 de juliol) l’invertim en arribar al refugi Vittorio Emmanuele, a 2735 m.

Arribada al refugi Vittorio Emanuele (2735 m.)

El refugi és força acollidor i, és clar que, sent italià, per sopar toca un bon plat de pasta i un bon tros de pastís de postres. Ens fa força respecte els possibles efectes de la vida en alçada, de manera que mirem de beure bastants líquids per tal d’aclimatar millor. Havent sopat, encarem el llit, que l’endemà toca sortir d’hora, i ens trobem que les habitacions són gairebé individuals: de 4, 6 ó 8 persones. Això sí, dins les habitacions, l’espai justeja una mica i gairebé no et pots ni regirar; quan ets a la llitera de dalt, gairebé toques al sostre.
L’endemà, cap a les 5:00 h ja estem caminant amb els frontals encesos, per un sender força marcat que no presenta problemes de pèrdua. Tot caminant se’ns fa de dia, però els raigs de sol duren ben poc i una boira freda ens cau a sobre, impedint-nos veure el poc que ens falta per assolir la cresta de roca. Quan comencem a crestejar, el fred intens que travessa els guants ens deixa el tacte just per sentir les roques i el gel on ens cal agafar-nos. Allí les cordades hi fan coses bastant insòlites i, en alguns moments vaig arribar a estar envoltat de fins i tot 3 cordades diferents.
Finalment assolim el cim, on ens hi espera una verge pelada del fred. I cap avall. Des de la sortida del refugi fins al retorn al mateix punt passen unes 7 hores. Seguim baixant i, un cop a l’aparcament, un “xiringuito” de plats combinats!! Sense dubtar-ho, ens sentem a endrapar i reposar energies, que la cosa no s’acaba aquí.

a) Caminant amb les primeres llums del dia.

b) El sol dura ben poc i boira i fred quan faltava ben poc per arribar a la cresta de roca.

a) A la cresta, amb el fred a les mans i el tacte mínim per agafar-te a la roca glaçada. I nosaltres novatillos amb els grampons!!!

b) No sé pas qui és més estampa, si la verge o l’Antoni.

Ja de baixada, mireu com cuiden els italians els seus camins del parc!!

El dimecres 14 de juliol ens disposem a fer el cim del Petit Aguilvert, un pic de 3500 m que ens servirà per aclimatar-nos millor i per fer pràctiques de grimpada amb grampons, amb els que encara ens sentim un mical novells.
El punt de partida és poble d’Argentiere, des d’on només arrencar ja veiem una espectacular vista de la muntanya. Des d’allí, el primer tram es fa amb el telefèric de Grand Montets, que et porta directament fins a la cota 3000 m. Durant l’ascenció experimentem el què vol dir exactament “pràctiques de grimpada amb grampons”, ja que la pala de neu que hem d’afrontar fa uns 45º de pendent. Més amunt ens espera una aresta de roca mixta amb passos de grau IIIb.

a) Aclimatació i grimpades a la Petit Aguilvert.

b) Vista la paret que hem d'afrontar: una pala de neu a 45º i després una aresta de roca mixta amb passos de IIIb.

De tornada, l’arribada al telefèric és un punt on tothom hi fa “pràctiques” de grampons i d’assegurament, ja que la pala de neu està força endurida i glaçada. Havent acabat, i aprofitant que estem per la zona, ens acostem a Zermatt per veure l’espectacular Cervino (o Matterhorn, depenent de si ets al costat italià o suís) de 4478 m d’alçada.

a) Al cim. Què emprenyador l’Antoni, oi?

b) Vistes del Cervino (o Matterhorn) (4478 m.) des de Zermatt.

Text i fotos: Antonio Dolcet

Revisió i edició: Jordi Jové

Estada als Alps, Part II: Ascens al Mont Blanc (4810 m.) (15/16-07-10)

• Participants: Antonio, Ester
• Temps total: -
• Grau de Dificultat: Alta.
• Material: Imprescidible grampons, piolet i corda.

El Mont Blanc el podem descriure com un massís que té principalment tres agulles de dimensions descomunals: el Mont Blanc du Tacul (4248 m.), el Mont Maudit (4465 m.) i el Mont Blanc (4810 m.) pròpiament. La ruta que pretenem fer va crestejant aquest circ. A la primera agulla, l’”Ombro” del Tacul, normalment la gent no hi fa cim a no ser que hi vagi espressament, ja que requereix desviar-se força. La segona agulla, el Mont Maudit, és opcional, ja que arribar-hi representa desviar-se un mitja hora de la ruta principal. Havent passat aquesta, el camí planella fins al Collat de Bremba, on el circ tomba bruscament cap a la dreta i encara el Mont Blanc, al qual si arriba simplement a base de caminar i caminar, sense cap més dificultat.

Comencem l'objectiu final, el Mont Blanc. 15 de juliol del 2010.
Finalment, el dijous 15 de juliol comencem a caminar cap al nostre objectiu principal: el Montblanc. Tots els dies que ens hem atansat fins a Chamonix, hem fet visita a la “Maison de la Montagne” on tenen informació de tot tipus de activitats de muntanya i pengen cada dia la previsió meteorològica a una setmana vista. Normalment, les prediccions són bastant encertades.

Just del mig de Chamonix surt el telefèric de la Aiguille du Midi cap a la ascensió del Mont Blanc per la Ruta Quatremils, ascendint directament fins a 3842 m. El telefèric li dóna una vida especial al poble, ja que es respira un ambient de muntanyisme que no es troba en gaires llocs més. Trobes gent pel carrer amb botes, amb el parapent a l’esquena, amb bicis de decents, amb les cordes... pels amants de la muntanya és realment un lloc amb un encant especial.
Només sortim del telefèric notem a la cara el vent glaçat per la neu i el gel. Passem primer un túnel foradat a la roca i després per un altre excavat al glaç i que no para de gotejar aigua del desgel. Fins sortint d’aquest segon diguem que hi pot accedir tothom. Però un cop fora, el pas està intercedit per una tanca metàl·lica, un portell i un vigilant. Aquest bon home s’encarrega de només deixar passar aquells que ja porten els grampons als peus. I no és pas per menys: immediatament la ruta es deixa caure per una aresta fina i afilada que, de no estar massa familiaritzat amb la neu i el glaç, ben segur que et dispara el cor. Aquest és el camí que condueix al Refugi de Cosmicos (3613 m.); de fet, un cop al punt més baix de l’aresta, el refugi ja es divisa, encara que ens queda un bon tros fins arribar-hi.

a) Aresta de camí al Refugi de Cosmicos.

b) El Refugi de Cosmicos a la dreta i sota dell tota la planícia de tendes de campanya.

Sota el refugi, trobem un esplanada a plena de tendes de campanya, de la gent que no es volen permetre el luxe que costa el refugi, el qual està net i endreçat, amb un menjar molt bo i fins i tot xocolatada per la tarda. Però els preus realment són elevats (només una ampolla d’aigua pot arribar a costar 5 €).
Arribem al refugi als volts de les 17:00h i ens posem a beure per evitar el mal d’alçada. Ens n'anem a dormir aviat, sobre les 20:30h amb encara alguns raigs de sol que es colen per la finestra. Però entre el nervis i l’alçada tot no va ser més que donar tombs al llit. Cap de nosaltres podem aclucar l’ull ni un segon, i a mitjanit, dempeus.

Atac al cim i descens per la ruta "normal". 16 de juliol del 2010.
Quan ens llevem el caos s’ha apoderat del lloc i tot són cues per tot arreu: per esmorzar, per agafar el material, per anar als serveis. O sigui que el més interessant es repartir-se en cues diferents per evitar aglomeracions i, el més important, l’esmorzar!!

Un cop enllestits sortim a fora, ens calem els grampons i a caminar. És al voltant de la 1 de la matinada. El camí no té dificultat i només cal anar seguint el cuquet de gent que tenim al davant, baixant primer fins a l’esplanada de les tendes i, després, trencant a la dreta per a anar a buscar la paret tombada que baixa de l’“Ombro” de Tacul.

a) Poca cosa es veu apart d'un cuquet de frontals.

b) Guaita, aquí ens trobem la nostra primera "arrimaya" i algun "pachi" hi ha portat pel nostre bé una escala d’alumini

Anem avançant molt poc a poc, però al cap d’un moment veiem que ens anem trobant la gent que ens havia passat davant feia estona, els quals han d’anar parant per restaurar forces. Ens queda clar que en aquest ambient el millor és tenir un ritme constant, ni que sigui baix, però que no et passi factura després.
Passem pel costat del Tacul i seguim endavant. Al cap de poc, tot i ser encara de nit, tenim una desagradable sensació: alguna cosa semblant a una pedra passa a gran velocitat molt a prop nostre. Al moment, un altre cop, alguna cosa cau a gran velocitat a la meva vora. Més endavant veurem que en aquell punt teníem just a sobre el coll de Mont Maudit, i que la gent que s’hi aproximava anava desprenent tascons de gel al picar amb el piolet, els quals queien endimoniadament.

a) Les primeres llums del dia es mostraven uns paisatges preciosos.

b) El Collat de la Bremba és espectacular, amb aquesta llum tan blanca i els seracs sortint del mantell de neu.

La paret que porta al coll té uns 50º d’inclinació i, tot i ser dels primers cops que ens estirem del piolet (amb un sol piolet), la superem amb èxit. Al mateix punt hi ha una corda fixa que, quan no ha estat engolida pel gel, fa el seu servei.
Un cop al coll només es tracta de caminar i caminar, i anar pujant lentament. El cim és quelcom poc definit, seria com un camí “cavat” com un cavalló, d’uns 20 m de llarg i uns 3 m d’ample, i realment no té cap element que en destaqui la seva importància (ni cap creu, ni figura, ni punt geodèsic). Però nois, quan hi ets el cor se t’omple d’emocions. Coincideix que, just arribant al cim es fa plenament de dia, de manera que el moment encara es fa més especial encara, i agraïm que no hagi sigut de dia del tot fins a aquell precís instant.

a)La joia en fer cim i desplegar el nostre nom: Aspardenyaaaa!!!!

b) Aquí amb el nostre amic Iñaki amb qui hem compartit tantes emocions aquest estiu.

Encara mig digerint les emocions comencem la baixada. Baixant trobem el Refugi de Gouter, l’últim refugi guardat que es troba si accedeixes al Mont Blanc per la ruta “normal”. S’ha de dir que està en unes condicions que deixen molt que desitjar: és molt vell i està força malmés, i els WCs fan catipén. Segons diuen, s’està mirant per fer-ne un de nou, però de moment aquest és el què hi ha.

a) Aresta de Bosses, ja de baixada.

b) Refugi de Gouter.

Havent passat el refugi, el qual representa el límit de la cota de neu, es baixen unes escales que porten cap una paret de roca, la qual hi té encolats uns cables per tal de protegir de possibles caigudes. S’assembla molt a alguna via ferrada que ja hem fet, però amb menys risc, de manera que ni ens arribem a lligar. Després d’això, continuem baixant per una mena d’aresta fins que arribem a “La Bolera”. Aquest punt porta associat un gran historial de desgràcies i gairebé cada any es cobra alguna vida. Tanmateix, no representa cap dificultat tècnica excessiva. Es tracta d’una canal molt llarga de terra i roca, la qual es veu exposada a la caiguda de roques que, degut als canvis de temperatura i al desgast del temps, es desprenen des de la part alta amb relativa freqüència, rodolant pendent avall per on es troba el pas. Actualment hi ha un cable al qual pots assegurar-te per evitar accidents, però en la meva opinió aquest queda massa alt i dificulta l’agilitat de l’operació, fent que la travessa sigui més lenta i, per tant, més temps exposada. De fet, un cop allí es veuen situacions realment pintoresques que expliquen en bona part la quantitat d’accidents: la gent s’embolica de tal manera que fins i tot s’encreuen dos persones encordades al mateix cable, anul·lant la possibilitat d’esquivar un eventual caiguda de rocs. De manera que nosaltres optem per no lligar-nos i avançar pel costat més arrecerat de la canal amb la màxima celeritat, això sí, sempre vigilant cara amunt possibles desprendiments i als nostres peus possibles relliscades.

Refugi de Tete Rouse 3167 mts

Un cop passat això, ens dirigim cap al Refugi de Tete Rouse (3167 m) i, des d’aquí i en flanquieg cap a la dreta, baixem fins al cremallera Tramway du Mont Blanc, a l’estació de Nid d’Aigle (2373 m). El cremallera passa cada hora aproximadament i, tot i que va molt lent, sempre és més ràpid que baixar a peu fins al telefèric. Del telefèric baixem a la primera parada, Bellevue, i agafem el telecabina de Les Houches, el qual a l’estiu d’utilitza pel descens en BTT. A Les Houches agafem un bus que ens porta directament a Chamonix, on tanquem el cercle i posem fi a unes “vacances” d’emocions intenses i vibrants.

Text i fotos: Antonio Dolcet

Revisió i edició: Jordi Jové

Volta a Lanzarote en BTT (247 km). Part I: Etapes I, II i III (15/16/17-10-2010)

• Participants: Raül, Albert, Jordi
• Temps total: 6 dies: 5 per fer la Ruta 9 més una excursió addicional al centre de l'illa.
• Grau de Dificultat: Molt alt. 247 km, 3500 m de desnivell positiu acumulat
• Material: Bicicletes de Muntanya i el mínim equipatge.

Entre els passats dies 15 i 20 d'octubre (del 2010), el Raül del Fartet, l'Albert de la Filo i un servidor ens vam aventurar a voltar l'illa de Lanzarote en BTT.

Després d'algunes setmanes d'entrenaments per preparar la sortida, alguns vam arribar millor que d'altres. Però crec no equivocar-me afirmant que pels tres va resultar una experiència d'una duresa remarcable. Ja no tant per l'aspecte físic, si no pel desgast psicològic que representa avançar pels difícils terrenys de l'illa, que obliguen a baixar de la bicicleta en nombroses ocasions, ja sigui per les pedres, els forts pendents, la sorra i/o grava del sòl o el terreny descompost.

Si es vol mantenir els dos peus sobre els pedals a tota costa, cal estar disposat a acceptar cristianament un nombre considerable de caigudes sobre un llit de pedres no precisament erosionades.

Això sí, els paisatges són espectaculars, res comparable al que podem veure a casa nostra: volcans i cràters immensos, mars de lava negra que sembla encara calenta, penya-segats abismals i horitzons interminables. Tot adornat per una terra erma on les hi hagi, a mig camí entre el desert saharià i un to negre-incendi, però on, tot i així, la gent s'esmerça per fer-la produir.

Panoràmica de La Graciosa des del Mirador del Río

Tot seguit. i esperant que el Raül faci el pertinent article al seu bloc, us fem cinc cèntims de les tres primeres etapes.

Etapa #1. Dia 15 d'octubre. Puerto del Carmen - Órzola (69.5 km - 528m de desnivell positiu acumulat)

La cosa comença suau, amb un recorregut pels passeigs marítims de diverses poblacions que es van enllaçant l'un amb l'altre, i que inclou la capital, Arrecife. Sortint de la turística Costa Teguise, on parem a fer un English Breakfast, agafem les primeres pistes de terra que ja ens posen al tanto de què anirà la cosa: camins amb una terra a voltes molt sorrenca i coberts per un llit no gaire dens de pedres volcàniques de diferents mides, segurament caigudes del cel a causa de les explosions del volcans que veiem no gaire lluny nostre.

a) Vista d'Arrecife. b) Salines a Los Cocoteros

El Raül enmig del complicat terreny de la costa Est

La ruta de vegades va resseguint la costa, mentre que d'altres fa incursions cap a l'interior de l'illa, com a Guatiza. Dinem impressionantment bé en un restaurant d'Arrieta (gràcies, Bea, per la info) i seguim recorrent la costa per un pedregal que realment requereix tota la nostra atenció. Tant és així que, fins que no punxo una roda, no ens n'adonem que ja fa estona que ens hem passat un desviament que ens havia de portar cap a la carretera que va cap als Jameos del Agua i La Cueva de los Verdes. Mentre fem la reparació, el Raül explora el terreny: resulta que ja som a prop dels Jameos aquests, i decidim arribar-nos-hi seguint el camí. Total que hi hi arribem pel darrera.

Fem una volta per fora, però no hem vingut a fer aquest tipus de turisme, això queda per una altra ocasió. Anem cap a los Verdes, però la història és la mateixa... cap a Órzola per carretera. Órzola resulta ser un petit poble de pescadors, on sembla haver-hi poca activitat, i des d'on l'endemà agafarem el ferri que ens porta a l'illa de la Graciosa.

a) Impressionat el dinar a Arrieta. b) L'Albert i el Raül en un complicat procés de digestió

Track GPS de la 1a Etapa

Etapa #2. Dia 16 d'octubre. Illa de la Graciosa

L'endemà en alcem i anem cap al port. De ferris n'hi ha un cada hora, però hi hem arribat massa aviat. Decidim anar a explorar l'impressionant penya-segat que queda just al costat de Órzola. Trobem un corriol que en permet fer-ne un tros, però aviat queda mort i no podem continuar. Tornem a agafar el ferri.

a) Penya-segat de la Punta Fariones. b) El Raül a dalt de la Montanya Bermeja, a la Graciosa.

La Graciosa és una illa petita on, pràcticament només hi ha un poble, Caleta de Sebo, de carrers sense asfaltar, i on tot és sorrenc i amb un característic aire de spaghetti western. La cosa apunta a que serà un dia bastant relaxat. Per anar a qualsevol banda de l'illa cal anar sempre cap al seu centre "geomètric", des d'on un encreuament múltiple de camins et permet triar cap a on vols anar. Al matí visitem el nord, ens banyem a la platja Lambra i visitem Pedro Barba. Els camins son de sorra on el pas de tot-terrenys hi ha fet unes ondulacions realment molestes per pedalar: les mans et vibren moltíssim i els canells acaben fet pols. Tornem a Caleta de Sebo per dinar: l'entaulada torna a ser memorable, encara que aquest cop un pèl més cara. Dinem amb el Sergi, un noi de la Bisbal que fa la mateixa ruta, en la seva versió organitzada per Pedales de Lava, i que ens anirem trobant al llarg dels dies.

A punt de banyar-nos a la Playa Lampra (La Graciosa)

Per la tarda visitem la zona sud-oest (SW) amb una mar una mica més embravida i amb final al penya-segat de la Montaña Amarilla. Tornem per agafar l'últim ferri i... a veure el Barça en un bar d'Órzola.

a) En direcció al Sud-Oest de la Graciosa. b) Penya-segat de la Montaña Amarilla

Track GPS de la 2a Etapa

Etapa #3. Dia 17 d'octubre. Órzola - Caleta de Famara

Sabem que avui serà, probablement, el dia més dur de tots. Els kilòmetres són el de menys, però el continu pujar i baixar de l'etapa representa l'autèntica dificultat. Així doncs decidim començar ben aviat.

a) Sortida del sol a Órzola. b) Caçador esperant pacientment al Lomo Blanco (Órzola)

La cosa comença no gaire clara. La ruta del GPS ens encara cap a un barranc que resulta ser impracticable. Al cap de poc decidim sortir cap a la carretera, però... no, no... la ruta va pel barranc!! De seguida pugem i ens trobem que la muntanya, un diumenge, està completament presa pels caçadors. I mira que ens pensàvem que en aquesta illa no hi havia ni un animal. Cacen conills i diria que ho fan amb fura. La fura no la veiem, però tot un regiment d'homes acompanyats per més nombrosos gossos esperen armat amb bastons a que els conills surtin dels seus caus. Realment pintoresc.

El camí, amb fortes pujades, és realment un bon escalfament i ben aviat ens porta al poble de Ye, i des d'allí cap al Mirador del Río. Impressionants les vistes sobre la Graciosa i el golf de Famara. Avui, paissatgísticament la cosa està sent sublim.

a) Vistes al Risco de Famara i La Graciosa. b) "I'm the king of the world" des del penya-segat de Máguez

Baixem per carretera i fem cap a Guinate, des d'on ascendim per dintre un volcà per acabar just al llindar del penya-segat. Realment espectacular al nivell de vistes. Allí ens agafa en Sergi, que havia sortit més tard perquè havia fet nit a la Graciosa, i se'ns acopla. Continuem cap a l'oasi de Máguez i Haría, on fem una petita parada per agafar forces, i d'allí cap a Teguise fent fortes pujades i les primeres baixades BTT en condicions. Fins llavors no hem tingut la sensació de que la ruta fos quelcom preparat per la pràctica de la BTT. Precisament quan les forces justegen aconseguim arribar a Teguise, on hi ha un espectacular mercat que inunda de parades i de gent tots els carrers del poble. Mala sort, perquè just quan hi arribem, el mercat tanca la barraca.

a) El Raül comenta la jugada amb el Sergi. b) Platges de Famara. c) El Trio Calavera

Mengem a Teguise i després de dinar tot és un regal. Una baixada fàcil fins a Famara, on anem directament a la platja i hi passem la tarda banyant-nos i fent el calamar. Després només ens queda arribar a Costa Teguise on tenim l'allotjament. Un poble de surfers en tota regla, on fem un cervesetes, sopem i a dormir, que l'endemà n'hi ha més.

Properament, la segona part amb les tres etapes restants.

Text i fotos: Jordi Jové